• Imprimeix

Biblioteca Popular de Sallent

Glòria Sancho, 1920- 2a bibliotecària de Sallent

Glòria Sancho, 1920, 2a bibliotecària de Sallent. Autor: Sebastià Llenas. Memòria Digital de Catalunya, UB.

La petició d’una de les biblioteques populars de la Mancomunitat en el cas de Sallent resulta singular perquè l’any 1912 Josep Sorribas, carlí del Centre Catòlic, ja havia creat una biblioteca municipal a la localitat. D’acord amb el consistori de majoria republicana, Sorribas (que aleshores era regidor) va habilitar una sala dins el mateix ajuntament, que va arribar a reunir un miler de volums. La majoria dels llibres que van fornir el fons de la biblioteca sallentina foren proporcionats per Leonci Soler i March (diputat regionalista al Congrés pel districte de Manresa), per Marià Xipell (industrial sallentí influent a la vila) i per l’Institut d’Estudis Catalans, que també hi va voler col·laborar. Per això, la proposta feta per la Mancomunitat de Catalunya de crear una Xarxa de Biblioteques Populars va ser vista pels polítics locals com una manera d’ampliar el projecte que ells mateixos havien iniciat anys abans. El consistori municipal, tot i ser de caràcter conservador, no va voler desaprofitar l’oportunitat de presentar una candidatura al concurs de la Xarxa de Biblioteques.

Segons les dades aportades per Teresa Mañà, la sol·licitud fou presentada pel consistori el 28 d’octubre de 1915. L’alcalde d’aleshores, Josep Camps i Puig (agricultor, del partit conservador i membre de l’Institut Agrícola de Sant Isidre) estigué recolzat per Josep Sorribas (tradicionalista) i Josep Bonet i Torra (de la Lliga Regionalista), que foren els principals defensors de l’establiment del centre.

Per tal d’agilitar els tràmits de la petició, l’11 de novembre de 1915, l’alcalde, Josep Camps i Puig, envià una carta a Eugeni d’Ors per tal d’explicar-li que la corporació municipal acudiria al concurs de Biblioteques amb un oferiment extra: la donació del fons de la Biblioteca Sallentina fundada el 1912. Així mateix li va transmetre que l’objectiu del poble era aconseguir una biblioteca de segon grau que servís: «per a que la collita dels fruits sia ben abundosa i l’acció difusora de coneixements sia més intensa i al ensems regularitzada per una disciplina orgànica», ja que evidentment la biblioteca sallentina no comptava amb un bibliotecari professional, ni amb una catalogació, ni uns serveis tan moderns com els que oferia la Mancomunitat de Catalunya. A part d’això, i com estava establert en les bases del concurs, el consistori també va cedir un terreny i es va comprometre a pagar una subvenció de 100 pessetes anuals a la biblioteca.

La candidatura de Sallent resultà molt atractiva al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, en primer lloc, perquè hi havia acord entre diverses forces polítiques; en segon lloc, perquè el centre tenia el suport de la majoria de les entitats de la població i, en tercer lloc, perquè a més oferir un terreny i la subvenció requerida, també posà sobre la taula la possibilitat d’incorporar en el catàleg de la biblioteca popular el fons de la biblioteca local que s’havia constituït anys enrere.

El 23 de desembre de 1915, finalment, els sallentins obtingueren un dels quatre equipaments que s’adjudicaren en el primer concurs de biblioteques obert per la Mancomunitat. Aquest fou edificat en els terrenys del Camp de Palau, que cedí Martí Arau i Quintana, als afores de la localitat. Per facilitar la comunicació d’aquest solar amb el nucli urbà el consistori va haver de construir un pont i un nou passeig, que van endarrerir una mica les obres.

El passeig que conduïa fins a la biblioteca es va anomenar «Passeig de la Mancomunitat», en honor a la institució que l’havia fet possible. A més, posteriorment, es va procedir a urbanitzar la zona i enjardinar el parc que va envoltar el centre. Un parc-jardí que va reunir milers d’espècies d’arbres i plantes d’arreu del món, i que es va construir gràcies a la cessió dels terrenys que va fer l'empresa Elèctrica Sallentina.

Un cop acabada la construcció de l’edifici, el 29 de setembre de 1918, la biblioteca va obrir les seves portes amb la celebració d’una gran festa d’inauguració. En aquest acte l’alcalde de la vila va manifestar el gran sentiment d’alegria i agraïment dels sallentins vers l’obra realitzada per Mancomunitat de Catalunya. Tot seguit, Eugeni d’Ors va apel·lar al poble a omplir el centre i a instruir-se per a poder progressar. Finalment, va concloure, amb un discurs, el diputat a la Mancomunitat per aquell districte, Joan Bartrina, que va predir que la biblioteca seria una institució important per a la població que perduraria en la memòria de tots els catalans: «Aquesta bandera enlairada, aquests cants del poble, han vingut a completar l’ambient d’entusiasme en que desenrotlla aquesta festa, el record de la qual serà assenyalat amb pedra blanca en la nostra memòria i perdurarà com una de les pàgines més intensament sentides de la nostra existència

Un cop obert el centre, les esperances que s’hi havien posat no van acabar de complir-se. Segons l’informe que elaborà Jordi Rubió l’any 1920, part de la culpa d’aquest desengany fou d’Anna Ribalta, la primera directora-bibliotecària, que exercí el seu càrrec entre el juliol de 1918 i l’abril de 1920. Segons Rubió, Ribalta va cometre algunes irregularitats administratives i no va entendre gaire bé quina era la seva tasca, ja que no feu res per a dinamitzar ni apropar el centre a la població. Per aquest motiu, fou cessada del cos de bibliotecàries i substituïda en la direcció de la biblioteca de Sallent per Glòria Sancho i Ferrer, una dona amb una forta personalitat, que va redreçar «el desordre i les males pràctiques esteses per Ribalta».

En efecte, Glòria Sancho va fer tots els possibles per tirar endavant el centre i convertir-lo en un espai vertaderament popular. De fet, fou de les bibliotecàries de la Xarxa de Biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya que més temps va presidir un mateix centre (fou directora de Sallent des de 1920 fins a l’any 1940).

Tot i els esforços de Sancho, les estadístiques de lectura no milloraven tant com hauria estat desitjable. Entre 1920 i 1923 els principals usuaris de la biblioteca foren els infants, cosa que no havia estat prevista per d’Ors i que no era tampoc idònia. I és que com anotà la nova bibliotecària en un dels seus informes, sovint, la seva tasca era més similar a la d’una mestra o institutriu que a la d’una professional en biblioteconomia: «Aquests moments d’entretenir als infants em veig complint els deures de mestressa o institutriu, abans que els de bibliotecària, però compleixo amb molt de gust aquesta pluralitat de càrrecs si per a exercir demà la meva veritable professió amb aquests mateixos infants, ja transformats en lectors adults, he de preparar-me’ls i formar-me’ls des de petits.»

Sancho considerava que els infants eren els futurs lectors adults i, per aquest motiu, va decidir dedicar-hi el seu temps, els posava deures i tasques a fer quant aquests li demanaven, els explicava contes, els dedicava jornades, etc. A més, es mostrà molt preocupada quan s’adonà que la majoria d’infants deixaven d’acudir al centre quan començaven a treballar: «els grandets de l’any anterior han deixat de venir perquè els han posat a treballar.» I, és també per això, que va dedicar una atenció especial a la mainada, per evitar que en començar la seva vida laboral no abandonessin els seus hàbits de lectura.

Tot i la dedicació i l’amor que demostrà aquesta professional pels infants, era conscient que calia fer quelcom per atreure públic adult. Per això, va dedicar gran part de les seves memòries anuals a reflexionar sobre aquest tema. En aquests informes feu notar que els adults que acudien al centre eren sempre els mateixos. La majoria joves estudiants, professionals liberals i menestrals que anaven a llegir, en primer lloc periòdics i revistes. En segon lloc, els llibres de la secció de literatura, sobretot les obres modernes. I, en tercer lloc, llibres de ciències aplicades, l’única secció que, segons ella, atreia lectors obrers. Més concretament, en la memòria que presentà a la reunió de bibliotecàries de l’any 1921 escrigué: «El personal que ha d’omplir la biblioteca no és exactament el mateix que omple les fàbriques i tallers, sinó que és una reduïda part d’aquest, car no tots es troben en aptituds d’assistir a les biblioteques».

La directora assenyalava com a causants principals de la poca afluència de públic adult a la biblioteca, primerament, l’analfabetisme, que l’any 1920 afectava el 41 % de la població de Sallent. I, segonament, la manca d’institucions educatives i tècniques a la vila per a formar als treballadors i treballadores de la població. Ara bé, com ja succeí a la bibliotecària de Valls, en la seva anàlisi es deixava un element fonamental per entendre encara millor la indiferència que sentien la majoria de sallentins vers la biblioteca popular: la presència d’un fort moviment obrer de caire llibertari a la localitat amb els seus propis mitjans per a culturalitzar-se, com ara la lectura del diari: La Voz del Campesino.