• Imprimeix

Història de les biblioteques populars

En el context d’un país amb una alta taxa d’analfabetisme, la Mancomunitat de Catalunya, amb Enric Prat de la Riba al capdavant, promou l’any 1915 un projecte de modernització social que posa èmfasi en el paper social de la cultura. Eugeni d’Ors impulsaria la creació d’una Xarxa de Biblioteques Populars de Catalunya de característiques molt definides, tant formalment, valent-se dels valors de l’arquitectura noucentista, com pel que fa a la tria literària dels centres, que van arribar a vuit fins que la Mancomunitat va ser dissolta, l’any 1925, i a catorze l’any 1931.

En ells es prioritzava un model de lectura instructiu on quedaven excloses les obres que no s’adequaven al catalanisme i conservadorisme imperant, si bé eren els directors de la Xarxa els responsables de la selecció bibliogràfica. L’objectiu d’aquest projecte, que posteriorment va liderar Jordi Rubió, era transcendir el concepte de magatzem de llibres per a convertir les biblioteques en eines de transformació social a la Catalunya de l’època.

En un primer moment, amb d’Ors, els destinataris de la iniciativa eren intel·lectuals amb limitacions per accedir a les novetats científiques i literàries. Més tard es van tenir en compte també les dones de classe mitjana i alta, una inclusió tardana i amb mancances però insòlita en aquell context. En tot cas, l’anhel dels seus impulsors, la classe dirigent, era eixamplar i formar la classe mitjana per obtenir-ne tecnòcrates, culturitzar la societat i millorar-ne el civisme per mitjà de la difusió de determinades idees a través de les lletres, i estendre el correcte ús de la llengua.

Enguany es commemora el centenari de la inauguració de la primera biblioteca popular, l’any 1918, pionera del sistema de biblioteques populars creat per la Mancomunitat, que suposa un llegat social i cultural poc conegut i que va posar els ciments per a la xarxa de biblioteques actuals de Catalunya.

Eugeni d’Ors, vocal tècnic del Consell de Pedagogia nomenat el gener de 1915, va elaborar el projecte per a crear una Xarxa de Biblioteques Populars a Catalunya. Aquest informe fou presentat a l’Assemblea del Consell d’Investigació Pedagògica l’11 de febrer de 1915. En aquesta reunió, presidida per Enric Prat de la Riba, es va donar el vistiplau al projecte abans de ser presentat a l’Assemblea de la Mancomunitat.

El pla que dissenyà d’Ors definí tots els aspectes que havien de caracteritzar les futures biblioteques populars. Com feu palès la bibliotecària Teresa Rovira en un dels seus articles d’investigació, es tractava d’un projecte de cultura noucentista «pensat per a convertir Catalunya en una nació culta, europea i civilitzada».

Teresa Mañà posà en relleu que es tractava d’un informe «dens, més aviat curt [...] que consta de tretze apartats sense numerar.» En el primer d’aquests punts, es va establir que les biblioteques havien d’actuar, d’una banda, com a sales de lectura i, de l’altra, com a sucursals de la Biblioteca de Catalunya per tal de «donar mitjans de coneixement a aquells que per la fatalitat de la seva situació es troben aparts d’una fruïció fàcil dels mateixos». Segonament, es va definir de forma detallada el públic al qual havia d’anar destinat aquell nou servei públic: «Al públic mitjà de la localitat [...] I a un altre públic més reduït sens dubte, però digne de gran interès, constituït pels homes de professió, de vocació o d’aficions intel·lectuals de la localitat per a proporcionar-li instruments de treball indispensables.» En tercer lloc, es va requerir la cooperació de les diputacions, dels municipis o d’altres entitats o particulars de cada localitat. A més, en cada ciutat caldria formar un patronat local que vetllés per al bon funcionament del servei.

Altrament, d’Ors estipulà que les biblioteques havien d’estar regides per unes mateixes normes i connectades entre elles en forma de xarxa; i que podien ser més grans o més petites en funció del nombre d’habitants de les poblacions que les sol·licitessin. Les més grans, anomenades «de primer grau», podrien fer adquisicions de llibres fins a 5.000 pessetes; les mitjanes, «de segon grau», fins a 3.000 pessetes; i les petites, «de tercer grau», fins a 1.000 pessetes. No obstant això, independentment de la categoria, totes havien de ser instal·lades en un edifici propi construït ex novo. El local havia de ser independent, net, blanc, clar, decorat higiènicament i amb «econòmica coqueteria».

Pel que fa a la distribució interior es va concretar que «no caldrien grans dimensions però si una instal·lació neta i còmode.» Endemés, cada biblioteca havia d’incloure: una oficina de direcció, una sala pública de lectura, una sala especial de lectura per a infants amb moblatge adequat; una sala especial per a lectura de revistes i una sala annexa on poder fer exposicions, cursos i conferències.

L’informe era tan detallat que fins i tot recomanava els símbols que havien de presidir cada biblioteca: «Sobre la seva porta, en el frontis del seu local, l’escut de Catalunya o de la Mancomunitat de Catalunya ha de lluir, i en les festes i dies cabdals, la bandera pàtria assenyalarà aquest lloc.»

En referència al fons bibliogràfic s’especificà que es donaria preferència a la compra d’obres en català, castellà i francès; tot i que no haurien de mancar mai diccionaris del nombre més gran de llengües possible. En aquest punt, també es deixà clar que no es podrien acceptar donacions de llibres, ja que es volia que totes les obres fossin escollides pel director de la xarxa, que hauria de procurar estar al dia de les novetats de la literatura internacional.

Finalment, respecte als serveis i al personal dels quals havia de disposar cada centre, es va considerar convenient catalogar els llibres segons el sistema Dewey, oferir servei de préstec i obrir tots els dies feiners «d’ençà de l’hora de la posta de sol fins a les deu del vespre». En les biblioteques populars de primer i segon grau, el personal hauria de ser de dos empleats tècnics: un director i un auxiliar, mentre que en les de tercer grau podria reduir-se a una sola persona. A més, el personal hauria de ser exclusivament femení i format a una Escola per a Bibliotecàries, que s’hauria d’instituir també aleshores. Un cop fora de l’Escola, les bibliotecàries haurien de seguir la seva formació a través de cursos d’estiu o de trobades anuals.

Amb totes aquestes mesures es pretenia aconseguir que les biblioteques populars no fossin tan sols magatzems de llibres ben ordenats a disposició del poble, com havia succeït fins aleshores, sinó que esdevinguessin eines per a la transformació de la societat catalana. En aquest sentit, val la pena ressaltar que les biblioteques, igual que l’Institut d’Educació General, també foren instituïdes per afavorir la proliferació d’una societat exempta de conflictes. I és que, com explicà molt bé Albert Balcells, la formació higiènica cívica i moral de la població adulta fou una de les preocupacions constants d’Enric Prat de la Riba; la missió de les biblioteques, igual que la de l’Institut d’Estudis Generals fou «una missió de difusió de l’educació física, de la higiene, de la prevenció de malalties, i alhora de formació moral, enfocada al civisme i a l’autoestima col·lectiva dels adults». A més de culturitzar la població, els dirigents de la Mancomunitat aspiraven a reduir l’alta taxa d’alcoholisme, a acabar amb la ignorància i les supersticions entorn de la higiene i les malalties, així com a millorar la moralitat i el civisme del conjunt social català.

Cal fer notori que aquestes darreres inquietuds i objectius no eren exclusius dels regionalistes-noucentistes sinó que foren compartits per intel·lectuals afins al republicanisme catalanista, com Carles Rahola, que considerà que les biblioteques havien de servir per a perfeccionar els coneixements i la cultura, però també per calmar a través de la lectura «fervors i entusiasmes, propiciant el diàleg raonat, la discussió elevada i serena, i l’esperit de concòrdia, en lloc de la violència i la revolta».

«Una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent. ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics -columnates i escalinates- drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats.»

Eugeni d’Ors, 1906

 

Pel que fa a la construcció dels edificis s’agafà com a referència el model que implantà Adrew Carnegie. Aquest filantrop va voler que les seves biblioteques s’instal·lessin en un local propi, construït expressament per a l’ocasió, seguint la influència de l’arquitectura clàssica i mediterrània.

Segons el punt de vista d’Ors, no es podien aprofitar vells edificis municipals, com es feia en el cas de les escoles, ni tampoc podia ser que la biblioteca compartís espai amb el casino, o el saló de ball. En un article que publicà el 9 de juliol de 1914 a La Veu de Catalunya va escriure: «En els pobles solem trobar avui un Casino relativament gran, el qual està annex a una biblioteca sempre petita i miserable; el Casino, ultra servir de punt de reunió, serveix per a altres fins, gens moralitzadors moltes vegades, i la Biblioteca, d’altra banda, inútil i generalment no concorreguda està totalment contaminada de l’ambient aquest

No obstant això, cal puntualitzar que a l’època no totes les biblioteques es trobaven en tan males condicions. N’hi havia que estaven en edificis força adequats. El Casino Menestral Figuerenc, per exemple, ocupava un local ben situat i, a més, amb totes les comoditats (fins i tot tenia jardí):

Malgrat l’existència d’aquests immobles en bones condicions, als dirigents de la Mancomunitat ja els va semblar bé que les biblioteques populars fossin construïdes en edificis nous fets per a l’ocasió, ja que d’aquesta forma aconseguirien donar molta visibilitat al projecte, i les podrien dotar d’un simbolisme propi.

Les façanes de les biblioteques havien de ser un element visual que els havia de servir per a fer publicitat de la seva obra cultural i dels valors del catalanisme polític en general. Aquells nous equipaments, que haurien de construir-se segons els cànons de l’arquitectura noucentista -ordre, mesura, serenitat i harmonia-, havien de servir per a reafirmar els valors que els regionalistes volien projectar en la identitat cultural catalana.

No ha de sobtar gens aquest afany per a construir edificis propis perquè, com ha explicat Eric Hobsbawm en la seva obra sobre la invenció de les tradicions, la producció en massa de monuments i edificis públics era una de les innovacions principals, juntament amb la celebració de cerimònies públiques, que es van realitzar per tal de consolidar i cohesionar les identitats nacionals sorgides a finals del segle XIX. Així, per exemple, en el cas del nacionalisme alemany, els edificis i els monuments van ser la forma més visible d’establir una nova interpretació de la història d’Alemanya, ja que eren una fusió entre la tradició inventada romàntica del nacionalisme germànic d’abans de 1848 i el nou règim.

Per tal de decidir com havien de ser els dissenys arquitectònics, el març de 1915 l’Assemblea de la Mancomunitat va promoure un concurs per poder adjudicar el projecte a un arquitecte. Les bases de la convocatòria especificaven que havia de tractar-se d’una petita biblioteca per a poder construir en diversos municipis de Catalunya. Un espai senzill i pràctic, dignificat per l’alçada de sostre i la llum.

A aquest concurs, com explicà Mañà, hi van concórrer quatre arquitectes: Joan Bordàs, Adolf Florensa, Ramon Puig i Gairalt i Lluís Planes. El 8 de juliol d’aquell mateix any el Consell de Pedagogia va començar a elaborar els informes tècnics que havien de valorar cadascuna de les propostes, les quals foren presentats al Consell Permanent el dia 27 de juliol de 1915. Els projectes de Joan Bordàs i Adolf Florensa no van causar gaire bona impressió perquè, d’una banda, dividien la biblioteca en moltíssimes dependències, cosa que no permetia la vigilància de les sales amb el mínim personal i, d’altra banda, perquè s’apartaven molt de les dimensions que havien de tenir aquests edificis, que havien de ser més modestos. Ara bé, els esbossos de Puig i Gairalt i de Lluís Planes sí que va ser ben valorats, ja que l’aprofitament de les àrees era molt més racional i no s’excedien en dimensions. Per això, el Consell d’Investigació Pedagògica va recomanar que s’elegissin els dos últims, i que fos cada municipi qui escollís el que volia per a la seva població.

Recapitulant, les biblioteques populars havien de ser en tots els aspectes, fins i tot pel que fa a la seva arquitectura, petits temples de cultura cívica. Des d’un bon començament d’Ors va voler que oferissin una imatge pròpia i digne, que trenqués amb els models del passat, poc atractius i seductors per al públic. A través de l’arquitectura de l’edifici el que es volia era projectar uns valors, una forma de fer les coses «ben fetes» i, encara més enllà, una nova forma d’entendre la ciutat: higiènica, bella i eficaç.

Un cop aprovat el pla de biblioteques es van definir les mesures que servirien per a tirar-lo endavant. Per tal de decidir on s’establirien i com es finançarien els nous equipaments, els dirigents catalans es van inspirar, clarament, en la fórmula plantejada per Andrew Carnegie. Aquest filantrop escocès proposà per als seus centres un model de despeses compartides amb els governs locals de cada zona. Per aquesta raó, va requerir que els municipis que volguessin un dels seus centres reunissin les següents condicions: «demonstrate the need for a public library; provide the building site; annually provide ten per cent of the cost of the library's construction to support its operation; and, provide free service to all».

Com reportà Teresa Mañà, el que Carnegie pretenia era que cada localitat es fes càrrec de proporcionar un solar per a construir l’edifici, que assumís un 10 % del cost de construcció de la biblioteca i que proporcionés el servei de forma gratuïta a tothom. És a dir, unes condicions gairebé idèntiques a les fixades en l’informe tècnic que va elaborar el Consell d’Investigació Pedagògica per a obrir el concurs públic que havia de definir on s’establirien els diferents centres de lectura.

Els dirigents de la Mancomunitat no van perdre el temps. Si el 29 de maig de 1915 l’Assemblea va aprovar les bases per a dur a terme el projecte, a principis de juny d’aquell mateix any el Consell Permanent va encarregar un informe tècnic al Consell d’Investigació Pedagògica per a organitzar un concurs entre les localitats catalanes que volguessin una biblioteca.

Aquest informe va ser aprovat pel mateix Consell Permanent el 29 de juliol de 1915, només dos mesos després que sortís la primera resolució de l’Assemblea. Els acords finals que fixaren les bases del concurs van delimitar una data per a rebre les sol·licituds de les poblacions interessades: el 30 d’octubre de 1915. Així mateix, es va estipular que els tècnics de cultura de la Mancomunitat haurien de fer un informe sobre cada població que es presentés, per a poder decidir quines propostes s’havien d’acceptar i quines no i per quins motius. Un cop s’hagués fet aquesta selecció es va convenir que seria necessari raonar si a aquestes ciutats els pertocaven biblioteques de primer, de segon o de tercer grau.

Seguidament, es va determinar que la resolució de tot aquest procés finalitzés el 31 de desembre de 1915, amb l’objectiu de poder començar a construir les primeres biblioteques a finals de 1916.

En cas que hi hagués propostes d’anàloga importància, es va puntualitzar que es procuraria escollir les que donessin una millor distribució territorial. Altrament, es va acordar que un cop s’obrissin els centres, es constituiria un patronat local designat pel Consell de la Mancomunitat de Catalunya, en el qual hi hauria de figurar almenys un representant de l’entitat o l’ajuntament que hagués fet la sol·licitud. Les funcions d’aquest patronat es determinarien en cada cas per estipulació d’uns estatuts, que no podrien ser modificats sense aprovació del mateix Consell Permanent.

Finalment, es precisà que les ofertes que fessin les poblacions complissin els següents requisits: oferir un terreny per a bastir-hi la biblioteca, pagar una subvenció anual d’un 10 % del fons inicial que la Mancomunitat donava, o sigui, una subvenció de 500 pessetes per les de primer grau, de 300 per les de segon i de 100 per les de tercer. I assumir el servei material de llum, aigua, etc. que la instal·lació de la biblioteca necessités.

Aquesta inversió municipal, juntament amb l’establiment de patronats locals, havia de servir perquè els intel·lectuals i polítics d’àmbit local s’impliquessin en el projecte. Cal tenir present que el regeneracionisme, el moviment intel·lectual que pretenia reflexionar objectivament i científicament sobre les causes de la decadència d’Espanya com a nació, considerava que la modernització i la reforma de l’Estat havia de començar per l’àmbit local. Enric Prat de la Riba ho expressà molt clarament amb motiu de les eleccions municipals de l’any 1905 a La Veu de Catalunya:

«Tenir als ajuntaments és tenir a Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya. Que dels municipis surten els diputats que legislen, i els municipis eduquen els homes de la raça per la vida pública. Per administrar i governar per a treballar profitosament en les superiors empreses col·lectives».

«Heu’s-aquí la missió de les Biblioteques Populars difondre el saber amb seny: crear fonts de coneixements apartant-se d’aquells exemples de sales de lectura on es recullen totes les publicacions gratuïtes i tots els llibres inútils [...] Les biblioteques populars seran respecte això d’una gran eficàcia, car en elles una consciència superior establirà una selecció de contingut.»

Associació Protectora d’Ensenyança Catalana, 1915

La selecció del fons bibliogràfic de les biblioteques populars va ser una preocupació constant. La primera proposta que es feu en aquest sentit la plantejà Francesc Montanyà en el projecte que va presentar a l’Assemblea de la Mancomunitat. Des del punt de vista d’aquest metge del partit liberal, els llibres havien de ser pràctics i servir per a moralitzar i higienitzar la societat. Una idea que també va defensar Eugeni d’Ors en l’informe que va elaborar per al Consell d’Investigació Pedagògica. Com s’ha vist, posteriorment, en el debat que va tenir lloc a l’Assemblea de la Mancomunitat, Albert Bastardas va plantejar que també era necessari que les biblioteques incloguessin obres d’entreteniment, ja que la lectura de novel·les podia ser una forma d’entrar i anar progressant de mica en mica, en el món de la cultura.

Tot i això, Eugeni d’Ors ben aviat va deixar clar que no s’acceptaria qualsevol tipus de literatura; les biblioteques populars de la Mancomunitat tan sols es fornirien amb les millors obres. Com ell mateix va especificar, més endavant «una consciència superior» hauria de fer una selecció dels continguts més adequats. Igual que en el cas francès, estudiat per Anne Marie Chartier i Jean Hébrard, es va voler un model de lectura instructiu (moral, cívic i intel·lectual).

Per entendre com es va plantejar la tria, s’ha de tenir present que per a la majoria d’intel·lectuals noucentistes de l’època la vida literària i científica de Catalunya s’havia de desenvolupar al marge de les lleis de l’oferta i la demanda. Com explicà en les seves investigacions Jordi Castellanos,  els intel·lectuals noucentistes van decidir prescindir de les necessitats i les limitacions del públic, ja que no pensaven rebaixar el nivell cultural de la seva oferta pel fet que la majoria de la població no tingués prou coneixements. Josep Carner, per exemple, va insistir constantment en els «perills de caure en l’aberració que l’art sigui condicionat pel seu públic.»

I això mateix era el que pensava Eugeni d’Ors. Des del seu punt de vista, els llibres de les biblioteques de la Mancomunitat havien de servir per a contrarestar la influència dels llibres «poc adequats» que es podien trobar en les biblioteques de casinos, ateneus o centres obrers, els quals donaven pautes de comportament nocives per a la societat.

Segons el seu criteri, no es podien deixar entrar a les biblioteques aquelles obres que no fossin considerades morals, educatives o que, simplement, no es corresponguessin amb la seva ideologia catalanista i conservadora. I el més interessant és que no s’amagava de voler exercir aquesta censura, tot el contrari, ho considerava un valor afegit i un dels objectius preeminents del projecte. De fet, en les biblioteques del món anglosaxó succeí quelcom semblant. Adrew Carnegie, per exemple, deixà per escrit que, des del seu punt de vista, les lectures havien de servir per a construir moralment i culturalment la personalitat dels homes i que, per això, no volia que a les seves biblioteques hi hagués obres que ell considerava «demagògiques», com les dels autors socialistes i anarquistes.

Tornant al cas català, cal fer avinent que la concepció paternalista i utilitarista de la lectura de d’Ors fou acceptada pel Consell Permanent de la Mancomunitat, que va encarregar al Consell d’Investigació Pedagògica la formació d’un catàleg tipus per a l’adquisició d’obres a fi que «en els límits modestos, i en el nivell proporcionat al públic a què es destinaven les biblioteques, s’integrés un quadre de tots els coneixements humans». En sintonia amb aquests postulats, els diputats del Consell Permanent van establir que el catàleg s’hauria de basar en dos criteris bàsics per a realitzar la selecció.

D’una banda, els documents havien de ser prioritàriament en català; segonament, en castellà i, en cas que no existissin obres en cap d’aquestes dues llengües, en francès. I, d’altra banda, el fons havia d’evitar llibres que continguessin «errors», ja que el públic a qui havien d’anar dirigits era diferent de l’usuari d’una biblioteca de recerca. Cal tenir en compte que, a l’època, l’expressió «llibres amb errors» solia fer referència als llibres de continguts anarquistes, socialistes o comunistes.

Finalment, el Consell de la Mancomunitat també va fer altres recomanacions per tal d’anar renovant el catàleg de forma periòdica: la consulta de publicacions que ressenyaven novetats i la utilitat de deixar-se aconsellar per especialistes. No obstant això no va prioritzar cap matèria ni tampoc va fer cap recomanació de llibres concrets. Aquesta tasca es deixà per al director de la Xarxa de Biblioteques, primer Eugeni d’Ors i, posteriorment, Jordi Rubió.

Pel que fa a la priorització del català, cal tenir en compte que per als dirigents de la Mancomunitat de Catalunya estendre el correcte ús de la llengua era una de les tasques que calia assolir per a civilitzar el «món rural». Aquest fet resulta rellevant, ja que segons Jordi Castellanos «la identitat nacional té la seva demostració en la presència pública de la llengua i la literatura com a articuladores de la cultura i, sobretot, com a expressió de la nacionalitat

Les pautes per a la selecció dels llibres foren tan estrictes que, fins i tot, van generar dubtes entre alguns polítics regionalistes.

Malgrat aquest avís, d’Ors va seguir amb el seu pla i, tal com va constatar en la seva tesi doctoral Jordi Llobet, va dotar les biblioteques d’un fons bibliogràfic que estigué al servei polític de la Lliga Regionalista: «D’Ors va assumir de forma decidida els reptes essencials marcats pel noucentisme i per la Lliga Regionalista: enfortir el procés de construcció de la identitat nacional, estendre l’ensenyament tècnic i professional indispensable per tal d’assegurar l’avenç econòmic del país i preservar l’ordre social a través d’una tasca d’educació civil i cultural

El Pantarca va seleccionar els clàssics de la literatura catalana Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Bernat Metge i Ausiàs March; encara que també va incorporar escriptors contemporanis com Narcís Oller, Josep Maria de Sagarra, Dolors Monserdà, Miquel Costa Llobera i d’altres referents del catalanisme més conservador. Més endavant, en l’etapa de Jordi Rubió com a director de la Xarxa de Biblioteques, el fons es va engrandir i va acceptar també obres d’autors catalanistes més progressistes com Joan Maragall, Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar i Josep Pous i Pagès.

D’altra banda, en la secció de ciències socials, d’Ors va donar preferència als llibres sobre història i geografia catalana, amb obres significatives com la Història de la guerra dels segadors, de Francisco Manuel de Melo o Història de la nació catalana, de Prat de la Riba. A més, i de mica en mica, es van anar incorporant obres clarament polítiques com La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba, L’obra realitzada de la Mancomunitat o El pensamiento catalán ante el conflicto europeo. És a dir, llibres que clarament difonien els valors del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista.

Per contra, a les prestatgeries de la majoria de biblioteques populars hi mancaren autors tan rellevants per a la ideologia catalanista com Valentí Almirall o Francesc Pi i Margall, així com autors de literatura catalana com Josep Maria Folch i Torres, Prudenci Bertrana, Serafí Pitarra o Santiago Valentí Camp.

 

 

«El dinero sembrado en libros se recoge en obreros más hábiles, en comerciantes mejor informados, en sabios al corriente de lo que otros sabios han hecho, en un público inmenso, ávido de civilización

                         Eugène Morel, 1907

Les biblioteques estaven destinades a tres grups. En el primer hi trobem intel·lectuals, professionals liberals i obrers altament qualificats; en el segon, infants; i en el tercer, dones de les classes mitjanes i altes de la societat. En el projecte inicial, Eugeni d’Ors només feu referència al primer grup. Mentre que el segon i el tercer van aparèixer més endavant, un cop el projecte va passar per l’Assemblea de la Mancomunitat.

Segons el plantejament inicial d’Eugeni d’Ors, els cenacles de cultura de la Mancomunitat havien d’anar dirigits, d’una banda, als intel·lectuals locals que no tenien mitjans per accedir als coneixements científics i literaris més recents, anomenats per a ell mateix «els solitaris de Catalunya». I d’altra banda, als professionals liberals i obrers d’alta categoria que volguessin aprofundir en els seus oficis.

La majoria dels intel·lectuals que habitaven a comarques eren homes amb grans capacitats i empenta que per circumstàncies de la vida havien quedat confinats en petits municipis. Marià Serra Font, de Canet de Mar, per exemple, explicà en el seu dietari, que en acabar el doctorat hagués preferit anar a ampliar els estudis a França, però que va haver de renunciar-hi i establir-se al seu poble nadiu, ja que era l'hereu d'una família que es trobava en una greu crisi econòmica.

Un cas similar fou el de l’arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, l’arquitecte municipal de Figueres, que en arribar per primera vegada a la ciutat va sentir una gran decepció: «Era un món nou per mi. Sota la façana d’una administració exemplar, hi havia en les coses municipals un sentit rural que s’avenia poc amb les meves il·lusions renovadores. Per a completar el quadro, la meva primera visita a la Casa de la Ciutat, va deixar-me aplanat. Aquelles oficines amb cadires de balca, aquell despatx d’Alcalde que rebia llum per una claraboia i sense ventilació directa, tot era prou per a decepcionar a l’esperit més coratjós.»

Aquestes dues trajectòries són molt similars a la dels seus homòlegs d’altres ciutats: Josep Fontfreda i Evelí Barnadas a Olot, Josep Moragas a Valls, Pere Sallés Sellarés a Sallent, etc. La majoria eren joves amb inquietuds polítiques i intel·lectuals, que en haver-se d’instal·lar a treballar en petites ciutats es trobaven limitats a l’hora de projectar-se com a grans professionals, per la qual cosa cercaren en el seu entorn immediat una manera de compensar-ho, participant de la vida política i cultural de les seves ciutats. La majoria es van posar al capdavant de les associacions, els partits i els periòdics més rellevants de les seves localitats.

No ens ha d’estranyar, per tant, que Eugeni d’Ors s’adonés de la importància d’aquestes figures locals arreu del Principat i que, en conseqüència, volgués proporcionar-los més fonts de coneixements a través de les biblioteques populars. De fet, el que pretenia d’Ors era atraure a aquests intel·lectuals de les poblacions mitjanes, no sempre alineats amb el catalanisme conservador, vers els ideals noucentistes. Les biblioteques estaven, en part, pensades per a mantenir aquests intel·lectuals units i actius a favor de la seva causa, de manera que cadascun d’ells esdevingués, com explicà més endavant «un focus de cultura irradiador de civilitat en el medi rural».

Tot seguit, Xènius va marcar com a usuaris preferents els obrers especialitzats, o bé els que podien arribar a ser-ho, la qual cosa s’explica pel fet que un dels seus objectius era sostenir, potenciar i completar la industrialització de Catalunya. El seu anhel era que les biblioteques acabessin de completar l’ensenyament dels obrers sortits de les escoles tècniques. D’aquesta manera pretenia que augmentés la qualitat de la mà d’obra i, per tant, la productivitat industrial. I és que, tant d’Ors com els dirigents de la Mancomunitat tenien la profunda convicció que si aconseguien augmentar el nombre de persones que conformaven els estrats mitjans de la societat, podrien apaivagar «los odios de clase atizados por el acebo contraste entre el extremo lujo y la extrema miseria que se codean en nuestras calles.»

Com ha estudiat Soledad Bengoechea, la filosofia d’una bona part de les classes dirigents catalanes davant del «problema social» era que les institucions generessin una xarxa institucional encaminada a suavitzar els conflictes individuals, per tal de posar fi a les desigualtats que hi havia entre les classes altes i les classes baixes de la societat, i aquest és el paper que estava jugant la Mancomunitat de Catalunya amb la creació d’institucions com l’Institut d’Estudis Generals o les biblioteques populars.

En resum, es podria dir que la Mancomunitat de Catalunya, a través de les biblioteques populars, es va proposar formar, d’una banda, a les elits directores de la societat i, de l’altra, a les noves classes mitjanes, que havien d’ocupar els lloc de l’administració pública i del treball professional en un futur pròxim.

és més, a resta de l’Estat espanyol, i en aquella mateixa cronologia, els governs liberals de Moret i Canalejas, també van donar inici a una nova etapa d’expansió amb uns objectius semblants. Albert Jiménez Fraud, director de la Residència d’Estudiants de Madrid, afirmà: «En lo que sí me interesa detenerme es en lo referente a las minorías directoras y empiezo por afirmar rotundamente que el formarlas, y en el más breve plazo posible, era en efecto, el objeto principal de nuestros colegios universitarios». Comptat i debatut, el fet de voler crear unes noves classes dirigents que ajudessin a la nació a progressar, no fou un cas específic de Catalunya, sinó una característica general de les societats d’inicis de segle XX amb aspiracions de regenerar-se i modernitzar-se.

Seguidament, i encara que amb menys èmfasi, les biblioteques populars de la Mancomunitat també van estar pensades perquè hi acudissin infants. Fins i tot es va especificar que seria bo que aquests tinguessin una sala a part, amb lectures i moblatge adients per abla seva edat. No es pot negligir que en els primers anys del segle XX s’estava gestant un canvi en la forma de concebre la infantesa. Com assenyalà en les seves investigacions Teresa Rovira, els infants, per primera vegada, foren reconeguts com a tals i, per tant, es va veure necessari educar-los i preparar-los, però tenint en compte que encara no eren adults.

La incorporació dels infants entre els usuaris de les biblioteques populars és destacable perquè, fins aleshores, la cabuda dels infants a les biblioteques provincials o bé a les biblioteques de casinos o centres obrers havia estat més aviat limitada. En les primeres, nens i nenes no hi podien trobar res que fos del seu interès i, en les segones, sovint eren vistos com un destorb. Segons el que he pogut documentar, a partir de 1915, en el Casino Menestral Figuerenc, per exemple, la mainada podia entrar a la biblioteca sempre que anés acompanyada d’un adult que se’n fes responsable; en cas que els petits anessin sols, no podien accedir-hi. Aquesta normativa, havia estat aprovada arran de la queixa d’alguns usuaris per «las molestias que producen los niños de corta edad que corren por los locales, invaden la Biblioteca y estropean los libros y el mobiliario».

Finalment, encara que el projecte inicial d’Eugeni d’Ors no en digui res, la Comissió de biblioteques populars de la Mancomunitat va veure convenient considerar les dones com a potencials lectores, per la qual cosa se’ls acabà concedint una secció especial. Aquesta secció havia de contenir els temes que se suposava que eren del seu interès com l’economia domèstica, l’educació i la salut dels fills, la cuina, la moda, etc. Als dirigents de la Lliga Regionalista els interessava posar de la seva banda a les dones de les classes mitjanes i altes de la societat catalana, ja que sabien que aquestes podien exercir de contrapès del proletariat masculí revolucionari i del nacionalisme espanyol. Segons les seves expectatives, les mares de la societat catalana havien de ser les que transmetessin la catalanitat i la moralitat conservadora als seus fills i marits.  De fet, en la majoria de moviments nacionalistes de finals del segle XIX i principis del segle XX es va donar a les dones el rol de transmissores culturals.

Fos com fos, la seva inclusió com a lectores dins el projecte de les biblioteques populars s’ha de valorar molt positivament ja que fins aleshores, fora de Barcelona, l’accés a l’educació i a la lectura no havia estat gens fàcil per al públic femení. Existien alguns centres educatius especialitzats però, com expressa aquest fragment de La Pàtria, de Valls, mancaven mitjans econòmics: «Centres d’ensenyança per les noies de les classes mitja i acomodada prou n’hi ha, i també alguns per a la classe necessitada, mitjançant la caritat cristiana. Però, aquestos, casi sempre han de portar una vida de pena i privació a causa de no contar amb prou mitjans, no diré per esplaiar llurs ideals, sinó que, ni tant sols per atendre les més peremptòries necessitats.» [sic.].

A més, les noies que sabien llegir tampoc no tenien les mateixes facilitats que els nois per accedir a la lectura de llibres. Aquest fragment del periòdic Empordà Federal de Figueres, ho palesa molt bé: «Perqué’l jove freqüenterá reunions i míting, llegirá periodichs i llibres que, potser lograran esvair quelcom les negrors de la educació dels padres o los hermanos; pro la dona, per una lamentable táctica o costum, no te lloc a modificar la seva persona, formada per les madres o hermanas del convent.» [sic.]

El fet de tenir en compte les dones és significatiu perquè fins a l’arribada de la Mancomunitat catalana no s’havia plantejat cap projecte destinat a oferir lectures al col·lectiu femení de fora de Barcelona. En el cas de la ciutat comtal, sí que s’havia desenvolupat una iniciativa en aquest sentit, l’Institut de Cultura de la Dona, impulsat per Francesca Bonnemaison, però en l’àmbit local català no.

En definitiva, el projecte definia clarament qui havien d’ésser els usuaris dels centres i eren, clarament, les classes mitjanes de la societat catalana, i totes aquelles persones que tinguessin potencial per arribar a formar-ne part. Com ha explicat Oscar Costa, els regionalistes pretenien fomentar l’educació tècnica d’una minoria directora per tal que aquestes restablís l’ordre; una tecnocràcia que sustentés la identitat, l’autoritat, el prestigi i el poder. Així mateix, consideraven que l’aplicació d’una eficiència organitzativa i administrativa permetria un avenç econòmic, en fer possible un augment de la producció i la productivitat de la regió i, per tant, que hi hagués més abundància i menys desigualtat. Consideraven que, d’aquesta forma, podrien vincular la personalitat catalana a l’esperit del treball i a l’administració competent. Per als dirigents de la Mancomunitat el treball era un valor bàsic en l’arquitectura de la nova societat.