• Imprimeix

Presentació

L’any 1918 es van inaugurar, per primera vegada a la història de Catalunya, quatre biblioteques populars sufragades amb fons públics. Les poblacions escollides foren Valls, Olot, Sallent i les Borges Blanques. Aquests cenacles de cultura havien de ser els primers d’una extensa Xarxa de Biblioteques Populars que havia d’estendre’s per tot el territori català.

El pla de biblioteques fou un dels projectes culturals més importants que tirà endavant el govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), la primera institució d’autogovern que s’estenia per les quatre províncies catalanes des de 1714. Tot i això, l’impacte social, cultural i polític que causaren les primeres biblioteques populars en les societats locals on foren creades encara no és prou conegut.

Per això, amb la celebració de la commemoració “100 anys de la Xarxa de les biblioteques populars de Catalunya”, es vol aprofitar per a difondre la història d’aquests equipaments culturals públics creats pel govern d’Enric Prat de la Riba, així com els condicionants que en cada localitat feren que el projecte prengués diferents significats.

En el primer terç de segle xx, a Catalunya, diversos factors van provocar que el desenvolupament de la seva estructura bibliotecària fos peculiar. Principalment hi van influir el nivell educatiu de la seva població obrera industrial, que es va interessar molt aviat per la lectura; i, d’altra banda, la força i preparació del moviment nacionalista català, que el 6 d’abril de 1914 va recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

La formació d’aquest nou ens administratiu català va permetre, per primera vegada des de 1714, desenvolupar projectes propis que abracessin la totalitat del Principat, com la Xarxa de Biblioteques Populars. L’afany dels dirigents de la Mancomunitat de Catalunya era contribuir a la regeneració nacional, moral i social, tant de la seva regió com de la resta de l’Estat, mitjançant una nova forma de concebre la política i la cultura. És per això que darrere la creació del sistema de biblioteques hi hagué interessos polítics, culturals, socials i econòmics particulars.

La política cultural de la Mancomunitat de Catalunya fou fonamentalment una política institucional destinada a bastir una infraestructura moderna i efectiva que cobrís les necessitats tècniques d’una societat industrial en vies d’expansió i, al mateix temps, promocionés una consciència cívica que unís tots els sectors socials.

Els dirigents de la Mancomunitat, encapçalats per Enric Prat de la Riba, dissenyaren un pla cultural orientat a assolir tres fites. En primer lloc, recuperar i normalitzar la llengua catalana; en segon lloc, dotar d’eficàcia les institucions formant un funcionariat eficient; i finalment, modernitzar la pedagogia i els serveis culturals del territori.

L’objectiu dels dirigents de la nova institució era, per tant, crear institucions culturals que els ajudessin a trencar amb el caciquisme imperant i a reduir la conflictivitat obrera. Per això, i com que la Mancomunitat no tenia competències en educació, el govern català apostà per a crear institucions culturals com l’Institut d’Estudis Generals o la Xarxa de Biblioteques Populars, entre d’altres.

Per tal de tirar endavant el projecte bibliotecari, l’Assemblea de la Mancomunitat encarregà diversos informes tècnics al Consell de Pedagogia. Eugeni d’Ors, juntament amb Alexandre Galí, fou qui es va encarregar de redactar-ne la major part. Ambdós intel·lectuals conceberen el sistema bibliotecari català, emulant els principals aspectes de les biblioteques angleses i americanes. Gràcies a aquest fet, per primera vegada a l’Estat espanyol, es crearen biblioteques amb prestatges oberts, catalogació Dewey, servei de préstec i secció infantil.

Ara bé, el context polític i econòmic del moment no permeté desenvolupar el projecte en tota la seva esplendor, ja que entre 1918 i 1931 tan sols es pogueren obrir 14 biblioteques a tot Catalunya. Les poblacions afortunades foren: Valls, Olot, Sallent, Les Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Figueres, Pineda de Mar, Granollers, Tarragona, Manresa, Ulldecona, Calella i Sabadell.

Entre 1915, moment en què l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya va decidir aprovar el projecte  de tirar endavant la creació d’una Xarxa de Biblioteques Populars, i 1918, quan s’obriren les portes dels primers centres, els tècnics del govern català, encapçalats per Alexandre Galí, Jordi Rubió i Eugeni d’Ors, es van encarregar de projectar els edificis, de crear l’Escola de Bibliotecàries per a formar el personal bibliotecari  (que fou exclusivament femení), així com de seleccionar les principals obres que havien de fornir el fons bibliogràfic dels primers centres de lectura públics de Catalunya.

Ara bé, hi hagué imprevistos i condicionants propis de cada realitat local que van fer variar alguns dels aspectes planificats en primera instància. Cal posar en relleu que un cop obertes les primeres biblioteques populars, els encarregats de gestionar-ne el dia a dia (les bibliotecàries i els patronats locals), conscientment o inconscientment, van contribuir a generar dinàmiques diferents a cada centre. A més, cada municipi tenia unes característiques econòmiques, socials, geogràfiques, demogràfiques, polítiques i culturals determinades, que feren que cada població es relacionés de forma diferent amb la seva biblioteca.

Per tot això, resulta necessari dur a terme una anàlisi a fons de cadascun dels centres per tal de descobrir quin paper van jugar els consistoris municipals en relació amb la biblioteca i, sobretot, per a poder comprendre quin fou l’impacte social, polític i cultural que aquest centre generà a cada localitat.