• Imprimeix

Biografia

Aureli Capmany era barceloní de naixement i de vocació.  La ciutat de Barcelona és la protagonista de bona part de la seva obra: l’art, els costums, els oficis, les arts escèniques i tot allò que valgui la pena conèixer de la ciutat.  Altres temes clau en la seva obra són: la cançó, la dansa, el teatre, els infants, la literatura popular, els àpats i menjars, la imatgeria, etc.

Cisteller, músic, actor, cantor, pedagog i arxiver. Rondallaire, amant de la dansa, aficionat al teatre, l’òpera i la música. Autodidacta, activista de la cultura, fundador d’associacions, soci de nombroses entitats. Pensador, impulsor, creador i responsable de projectes culturals. Seriós i irònic, casat, afillat i amb vida de solter, gran conversador i noctàmbul.

El dia 26 de febrer de 1868 neix al carrer Joan de Montjuïc de Barcelona un nen que rep el nom poc usual d’Aureli que el pare manlleva del protagonista de l’obra Misterios de las sectas secretas o el francmasón proscrito, novela histórica, de José Mariano Riera Comas.  Aureli és fill de Pau Capmany, cisteller procedent de Rubí i Maria Farrés, barcelonina,  neboda de cistellers i aprenenta de l’ofici. Batejat a l’església de Santa Maria del Mar, la seva infantesa correrà paral·lela al barri del Born, on la família, a més de la llar, hi té la botiga, amb obrador, de cistells i altres galindaines. 

Capmany va a l’escola del barri però aviat destacarà pels seus dots d’actor i director de petites obres que munta a l’obrador de la cistelleria per als amics del carrer.  Aprèn a llegir en veu alta, a cantar, a tocar la guitarra i l’acordió i comença a explicar contes i rondalles a la canalla més petita. Als deu anys, el pare el matricula al Col·legi del Bisbe de la Rambla barcelonina i hi assisteix fins als catorze quan deixa els estudis, moment en què la família instal·la la botiga i la llar al número 11 de la Rambla de les Flors.  Durant aquests anys aprèn l’ofici de cisteller, passa els estius a Rubí i assisteix a alguns cursos gratuïts. Als vint anys, amb la mort del pare, deixa el negoci en mans de la mare per tenir més temps per formar-se i adquirir els coneixements que ell creu necessaris. 

Capmany inicia el seu pla de formació personal que el porta a matricular-se a cursos d’art, història, cant, etc. “Passada aquesta edat (...), em va ser concedida una controlada llibertat; llavors em vaig sentir inclinat a possessionar-me de coneixements d’arts en les seves varietats, i a aquest efecte vaig ingressar a l’Escola de Belles Arts instal·lada a la Llotja, a la qual vaig assistir nou cursos seguits”.  Simultàniament s’inscriu a cursos de cant gregorià.

L’any 1891, juntament amb altres participants, funda una de les entitats barcelonines de més prestigi: l’Orfeó Català. Formarà part del cor i, fins al 1893, de la Junta Directiva.  També forma part de l’Oratori de Sant Felip Neri on a més de coneixements musicals obté alguns ingressos cantant a casaments, misses de difunts i altres actes religiosos.

El 1898 entra com a soci al Centre Excursionista de Catalunya. L’àmplia oferta d’activitats programades pel CEC són de gran utilitat per a la seva formació: visita museus, col·leccions d’art privades, conjunts monumentals, etc.  Tenen, a més, un altre avantatge important: posen Capmany en coneixement de persones amb les que es relacionarà al llarg de la seva vida. Uns anys després, el 1904, Capmany serà un dels impulsors de la Secció Folklòrica del CEC, formarà part de la seva Junta Directiva amb el càrrec de Secretari i impartirà conferències i xerrades. 

L’any següent, el 1899, l’Ateneu Barcelonès convoca un concurs per un segell.  Aureli Capmany i  un amic de Llotja s’hi presenten amb un projecte i guanyen dos accèssits que donen dret a la quota d’entrada i a cinc mesos de soci.  L’Ateneu Barcelonès passarà a ser com la segona casa on acudirà amb assiduïtat gairebé diària tota la vida, fins i tot quan ja de molt gran només sortia de casa per anar-hi. Com en el cas del CEC, l’Ateneu Barcelonès li permet aprofitar les activitats programades, establir coneixences interessants i tenir a la seva disposició l’àmplia biblioteca.

El juliol de 1900 pateix una malaltia de budells que el reté una bona temporada a casa.  El resultat d’aquesta aturada en l’activitat és la reflexió de decidir “...instintivament el meu pla de treball fonamentant la meva actuació vers el folklore de Catalunya i la història de Barcelona”.  Aquesta frase recull l’ideari i la temàtica de l’obra d’Aureli Capmany: Catalunya i Barcelona, folklore i història.  Al voltant i al servei d’aquests quatre conceptes, del seu cap i de la seva mà neixen una sèrie de projectes que molt sovint són obra exclusivament seva.

El primer fruit d’aquesta decisió és l’inici de la publicació del Cançoner Popular que edita, a partir de 1901, no en forma de llibre sinó cançó a cançó, és a dir, publica un doble full -quatre pàgines- amb la música, la lletra, un comentari i un dibuix relacionat sovint amb el tema de la cançó que aconsegueix dels seus amics il·lustradors o gràcies a les seves bones relacions.  Capmany edita cent cançons per separat que finalment relliga en tres volums publicats els anys 1903, 1907 i 1913.

En arribar l’any 1902 comença a col·laborar a La Renaixensa iniciant així una llarga i fructífera col·laboració en tot tipus de revistes, setmanaris, diaris i butlletins d’associacions i entitats que no deixà mai fins a la seva mort.  Els temes dels seus articles són els costums festius, principalment els barcelonins, l’hagiografia o vides de sants que relaciona amb els costums de les localitats que els tenen per patrons, l’art, el teatre, la cançó, la dansa i la imatgeria festiva.  També els refranys i les frases fetes apareixen molt sovint en els articles.

L’any 1903, en una conversa quatre amics decideixen tirar endavant una publicació adreçada al públic infantil amb els objectius de formar, informar i distreure.  De la maduració de la idea en sorgirà En Patufet, el primer número del qual estarà al carrer el dia 3 de gener de 1904.  Després d’un any de dedicació plena a En Patufet, Capmany decideix vendre la capçalera de la publicació a l’editorial Bagunyà.  

A partir dels inicis del segle XX, Capmany ja participa en algunes iniciatives relacionades amb la dansa catalana: la promoció, l’ensenyament i la difusió de la sardana; la recopilació i l’aprenentatge de danses catalanes, etc. 

L’any 1908 es funda el Nou Esbart de Dansaires de l’Associació de Lectura Catalana, sota la direcció de Rafael Tudó, on Capmany és l’encarregat de la presentació de cada una de les danses, fins que desapareix i passa a formar part activa de l’Esbart Català de Dansaires, de la que serà l’ideòleg i el director.  En la seva opinió, la dansa és l’expressió més completa que l’home i la dona poden fer amb el seu cos i la manifestació que mostra clarament l’ànima i el tarannà d’un poble.

A la dècada dels anys deu inicia el mestratge en dansa, cançó i rondalles en diverses institucions: a l’Institut de Cultura i Biblioteca popular de la Dona, a la Casa de la Caritat com a professor de dansa per a infants, a l’Escola de nens de l’Escola Montessori de la Diputació de Barcelona, a l’Associació d’Estudiants de la Universitat Nova, a l’Escola d’Estiu, a l’Escola Permanent per a mestres, etc.

L’any 1916, quan ja té 48 anys, Capmany experimentarà un altre aspecte de la vida personal que fins aquell moment havia ignorat.  Arran del seu interès per la paremiologia coneix Maria Farners i s’hi casa amb pocs mesos de nuviatge.  La seva vida de casat, però, continua gairebé com quan era solter: va amunt i avall, col·labora amb les institucions públiques, entitats privades, i en general en tota iniciativa que li plagui; malgrat el seu matrimoni, és poc per casa i continua sortint de nit.  L’any 1918 neix la filla Maria Aurèlia Capmany i el 1921 el seu fill Jordi.

L’any 1916 fa un curs amb la pedagoga italiana Maria Montessori, en una estada a Barcelona, per obtenir el títol de mestre montessorià. Aureli Capmany aprofita per presentar-li la seva iniciativa d’usar “...els ballets populars catalans com a mitjà d’educació dels sentits de l’infant...”, amb el resultat que la pedagoga incorpora el ball de l'Hereu Riera en el repertori recomanat de balls i danses als mestres d’arreu.

El mateix any 1916, inicia la col·laboració a l’Arxiu Mas en l’ordenació i classificació de negatius i positius de fotografies, en especial les de la secció de folklore, cosa que el porta a conèixer força material gràfic que més tard li serveix de referència i il·lustració per als seus treballs. Continua també impartint lliçons i conferències arreu de Catalunya, allà on és convidat. A més, l’any 1922 dirigeix sessions de titelles al Teatre Reig de Barcelona, amb més de cent representacions.  L’any 1928 guanya el concurs convocat per la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona amb l’obra Cronologia de Barcelona, inèdita fins el moment.

Al llarg d’aquesta etapa escriu a diverses publicacions com La Veu de Catalunya, Quaderns d’Estudi on publica una sèrie d’articles monogràfics sobre diferents tipus de danses catalanes, La Mainada, Vida Gráfica, Anales de la Hostelería Española, Barcelona Atracción, D’Ací i d’allà, etc.  i publica algunes obres, especialment sobre dansa: Com es balla la sardana (1922 i 1924), El Contrapàs (1922), Cançons i jocs cantats de la infantesa (1923), Àlbum fotogràfic de Barcelona retrospectiva i  La Iglesia de Santa Ana de Barcelona.

També en aquesta època és quan publica nombroses rondalles per a infants i col·labora a les publicacions periòdiques La Mainada, Sigronet, La Rondalla del dijous i a la col·lecció Rondalles de la Mainada.  L’ús de la rondalla és, però, una constant al llarg de la seva vida i més enllà de la publicació d’aquestes: l’usà per entretenir els infants veïns del carrer més menuts que ell, se’n serví com a matèria i recurs pedagògic en la seva vida professional i l’explotava també per distreure les reunions d’amics i coneguts.

Arran de l’Exposició de 1929 col·labora en el Pavelló de Barcelona i aquest fet el porta a participar en les iniciatives i activitats de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a tenir relació personal amb Agustí Duran i Sanpere, l’aleshores Director.  Per això no és d’estranyar que l’any 1932 aquest mateix el proposi per una plaça d’Auxiliar de la Secció Folklòrica de l’Arxiu per fer-se càrrec, entre altres tasques, de l’inventari, la catalogació i l’explotació del fons de Rossend Serra i Pagès, cedit pels seus hereus. La nova responsabilitat professional enriqueix i amplia els coneixements d’Aureli Capmany alhora que el dota d’uns ingressos econòmics fixos i de la possibilitat d’una futura paga de jubilació.  Aquesta activitat no el fa abandonar les altres tasques habituals: conferències, lliçons, cursos, redacció d’articles, assessoraments, etc.

De fet, els anys inicials de la dècada dels trenta són dels més fructífers pel que fa a col·laboracions a publicacions periòdiques, en especial sobre menges, begudes i àpats, vides de sants, temes barcelonins i els gremis i confraries de Barcelona, a: Barcelona Atracción, Catalunya Ràdio, Claror, D’ací d’allà, Dietario de los Almacenes Jorba, Dulcería artística e industrial, Esplai, El Matí, Plançons, i altres. També veuen la llum les monografies: La dansa a Catalunya (1930), La danza en Cataluña (1930), El baile y la danza (1931) i La Iglesia de San Pablo del Campo (1931).

Com per tanta i tanta gent, la Guerra Civil representa per Aureli Capmany un trencament sobtat i immerescut.  Continua treballant a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que la guerra trasbalsa de forma acusada.  El final de la guerra, però, i el canvi de persones al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, fan que l’any 1940 perdi definitivament la possibilitat de continuar en actiu.

L’any 1939 Aureli Capmany decideix quedar-se a Barcelona i no exiliar-se a l’estranger.  Està convençut que la seva trajectòria humil no el perjudicarà.  Segons reconeix a la seva filla: “...Noia jo no em mouré. Sóc massa vell per córrer món.  Crec que no em demanaran comptes de tot el què he fet.  I encara que veig el futur sense esperança, prefereixo veure’l venir que no pas que m’empaiti.  Per altra banda la meva vida és molt modesta, no faig enveja a ningú, no tinc cap càrrec que desperti el desig d’ocupar-lo, no es recordaran de mi i em deixaran tranquil”.  I de fet té raó perquè encara que és investigat i interrogat, mai arriba a ser detingut.

La vida, però, canvia radicalment.  Apartat de la feina de l’Arxiu i sense els recursos econòmics i l’empenta que generava la seva activitat intel·lectual en els cursos, conferències, xerrades i escrits de tota mena, la família Capmany es veu immersa en un període fosc i pobre.  Malgrat tot, i fins el seu traspàs, encara continua col·laborant en alguns diaris i revistes i publica bona quantitat de monografies: Baladrers de Barcelona (1946), El ball i la dansa popular a Catalunya: història, descripció i ensenyament (1948), La sardana a Catalunya (1948), Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1950-1951), entre d’altres.

I aprofita també aquest període fosc per realitzar un dels seus projectes: l’organització de l’Arxiu de Dansa Tradicional a Catalunya, iniciativa que duu a terme entre els anys 1940 i 1941 en el si de l’Esbart Català de Dansaires i amb l’ajut i la col·laboració dels socis de l’entitat.  L’any 1947 es nomenat Auxiliar de la Sección de Etnografía y Folklore de Cataluña que depèn del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

El dia 9 d’octubre de 1954 mor a la  seva casa de la Rambla; el dia del seu enterrament  una gran multitud l’acomiada després d’una vida plena de projectes i iniciatives culturals de tota mena.