• Imprimeix

Biografia

Manuel de Pedrolo Sánchez i Molina

Manuel de Pedrolo. Barcelona 1985, © Colita.

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina nasqué a l’Aranyó (la Segarra) el primer d’abril de 1918. Orfe de mare, el van criar el seu pare i la seva tia i va passar la infantesa i la joventut a Tàrrega, a l’Urgell. El seu pare pertanyia a la petita noblesa rural i, malgrat haver cursat la carrera d’advocat, no la va exercir. Il·lustrat i catalanista, president d’Acció Catalana, era un home de caràcter dur que va admirar i ajudar el fill, però sense deixar d’exercir una autoritat molt forta.

Pedrolo estudià el batxillerat als escolapis i, des de petit, es convertí en un gran devorador de llibres, sobretot gràcies a la biblioteca del seu pare, on va trobar molta literatura espanyola, amb obres d’autors com Pío Baroja o Valle Inclán. El 1935, es traslladà a Barcelona per acabar el batxillerat. El seu objectiu era estudiar Medicina, però l’esclat de la Guerra Civil espanyola ho va impedir. Com en el cas de tants i tants joves, no sabem fins a quin punt la guerra va modificar el seu destí. Pedrolo s’afilià a la CNT, va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines i va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular. Va ser als fronts de Falset, Figueres i Barcelona, on finalment es quedà. Tanmateix, van tornar a mobilitzar-lo. Fou destinat a les oficines de l’Hospital Militar de Valladolid i allà va escriure la seva primera novel·la, inèdita, que ell mateix qualificà de “molt dolenta”. Acabada la guerra i després de concloure el servei militar de postguerra, també a Valladolid, va retornar a Catalunya.

Eren moments difícils. Pedrolo feia temps que escrivia, però va haver de dedicar-se, com gairebé tothom, a feines de subsistència: va treballar per a una agència d'assegurances i també per a una agència de publicitat, a més de fer d’investigador privat a “Behar, Información Privada”. Aquesta ocupació sovint s’ha relacionat amb algunes de les seves novel·les policíaques, però ell sempre ho va desmentir, tot dient que només s’havia dedicat  a fer informes sense d’importància.

El 1946 es casa amb Josefina Fabregat Xalmeta, barcelonina d’origen valencià. Passen una temporada a Tàrrega, però no s’hi adapten i tornen a Barcelona, on s’instal·len definitivament. És a Barcelona on neix la seva única filla, Adelais, i on Pedrolo, que escriu amb regularitat tant teatre com poesia i narrativa, pot iniciar certes feines vinculades a les lletres i a la tasca editorial. Així, fa de traductor, de lector d’originals, de corrector de textos, d’assessor literari. També col·labora amb algunes revistes i publicacions.

Des del primer moment escriu en català, llengua que no abandona en cap moment malgrat la constant intromissió de la censura i les dificultats per publicar que pateix els primers anys. Gràcies a la seva constància i capacitat de creació, aconsegueix ésser el narrador més llegit de la postguerra, tot i que el reconeixement popular no coincideix immediatament amb el dels cercles literaris i, encara menys, universitaris i acadèmics.

L’any 1949 publica el seu primer llibre: Ésser en el món, un poemari editat per Torrell de Reus i sufragat pel seu pare, que passa completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li permet entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 publica el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal guanya el premi Joanot Martorell 1954, el mateix any que comença un intens període com a dramaturg i que tanca voluntàriament, després d'una fecunda producció, a finals de la dècada dels anys setanta.

Es pot ben dir que durant més de quaranta anys Manuel de Pedrolo no para mai d’escriure i de publicar. Prova tots els gèneres: poesia, teatre, conte, novel·la, assaig... La seva bibliografia de creació arriba a superar el centenar de títols. Però on la seva obra sobresurt, en qualitat i en quantitat, és sens dubte en la novel·la, amb l’explotació dels temes propis de la narrativa de caire existencial: la solitud, la incomunicació, la incomprensió del món, l’absurd de l’existència. Els recursos que utilitza són sempre variats, així com les tècniques. Pedrolo és un transgressor, un escriptor innovador que posa la literatura al servei de l’experimentació i de la recerca de noves formes expressives. Pel moment històric, les circumstàncies editorials, difusió audiovisual i incorporació com a lectura a l’ensenyament, la seva obra més llegida i venuda ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen.

La producció de Pedrolo es pot considerar inclosa dins dels corrents de la narrativa mundial de la postguerra, especialment dins l’existencialisme. L’element transcendent, de vegades, l’empeny cap al simbolisme, com succeeix a Totes les bèsties de càrrega, considerada una de les millors novel·les del corpus pedrolià, on l’autor narra l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda en contrast amb la seva voluntat de supervivència. En d’altres ocasions, el testimoniatge li exigeix un fresc fenomènic com s’evidencia, per exemple, a Si són roses floriran.

A pesar de la seva prolífica creació, el ritme de publicacions no sempre respon a la seva oferta, sobretot perquè, a causa de la censura, moltes de les novel·les no poden ser publicades en el mateix moment que Pedrolo les escriu. Aquest decalatge, de vegades enorme, complica l’estudi i la recepció del corpus pedrolià. A tall d’exemple, podem consignar que una novel·la com Cendra per Martina, escrita el 1952, no es publica fins el 1967; la tetralogia La terra prohibida, de 1957, no veu la llum fins el 1977; i la primerenca Doble o res, de 1950, no arriba a publicar-se fins el 1997, quan Pedrolo ja feia set anys que havia traspassat.

A partir de 1963, comença un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual escriu onze novel·les, amb un mateix personatge de protagonista, Daniel Bastida, un símbol de les possibilitats infinites de realització que té cada persona i que un fet fortuït pot despertar. El cicle ofereix fins a nou possibilitats diferents a partir que un fet conflictiu —un bombardeig— modifica una mateixa situació original, que Pedrolo desenvolupa en les novel·les Un camí amb Eva, Se’n va un estrany, Falgueres informa, Situació analítica, Des d’uns ulls de dona, Unes mans plenes de sol, L’ordenació dels maons, No en tenim prou amb la primavera i Pols noves de runes velles, que conformen el 'primer llibre'. El 'segon llibre' incomplet, parteix de la novel·la Un camí amb Eva i de la segona situació conflictiva  —un premi literari— que es bifurca en dues novel·les: Cartes a Jones Street i “Conjectures”, de Daniel Bastida.

Atret per la novel·la de gènere policíac, Pedrolo va dirigir, entre 1963 i 1970, la col·lecció «La Cua de Palla» d’Edicions 62, una col·lecció que va fer una contribució única a l’hora de despertar en el nostre entorn el gust pel gènere de crims. «La Cua de Palla» es va dedicar fonamentalment a les traduccions dels clàssics nord-americans i, en menor mesura, d’alguns autors europeus, entre els quals Friedrich Dürrenmatt, John le Carré i, per damunt de tot, Georges Simenon. A banda de crear lectors, la intenció de Pedrolo era animar i potenciar la contribució al gènere dels escriptors catalans, però no va aconseguir gaire succés. En realitat, aquesta fou una de les mancances amb què s’enfrontà: l’escassetat de plomes que apostessin pel gènere en la nostra llengua. Va provar de predicar amb l’exemple i va incloure alguns dels seus títols dins la col·lecció: Joc brut va ser-ne el número 32 i Mossegar-se la cua el 58. Tanmateix, «La Cua de Palla» va excel·lir especialment per les interessants traduccions, en bon nombre efectuades per figures de la talla ‒a banda del propi Pedrolo‒ de Rafael Tasis, Josep Vallverdú, Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Maurici Serrahima, Joaquim Carbó o Joan Oliver.

També el conte és destacable en la producció de Manuel de Pedrolo i sovint esdevenia la llavor de futures novel·les. Tot i no tenir un corpus tan extens com la novel·la, comptem amb més de quinze llibres de relats. Alguns han estat molt llegits i publicats, com Trajecte final (1975), que reforça l’aportació pedroliana a la ciència-ficció, gens menyspreable. D’altres reculls foren guardonats, entre ells Crèdits humans, que va rebre el Premi Víctor Català de contes l’any 1956.

Pedrolo col·labora com a articulista en nombroses publicacions de l’època i, a banda dels escriptors de novel·la policíaca, tradueix al català molts dels autors anglosaxons de més prestigi: William Faulkner, John Dos Passos, Henry Miller. Des de la seva joventut, Pedrolo havia estat un lector eclèctic i de mirada àmplia. Va aprofundir en els grans autors contemporanis, des de Joyce a Hemingway, des de Camus, Sartre i Steinbeck a Lautrémont. Tots l’interessen i l’influeixen, de manera que aconsegueix acumular un bagatge ric i extens que quedarà palès en la seva pròpia obra. Al cap i a la fi, una de les seves aspiracions era demostrar que la llengua catalana resultava perfectament apta per a tot tipus de literatura, per a qualsevol gènere literari, popular i culte.

Manuel de Pedrolo va exercir una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor, sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud alhora cívica i crítica, gens complaent amb el desenvolupament de la política catalana i el paper dels partits. Sempre es declarà independentista i va recollir sens descans aquesta idea en nombrosos articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es van contradir. Poc procliu a integrar-se en els cercles de la vida cultural i pública, allunyat dels centres de poder i dels mitjans de comunicació, igualment va aconseguir la majoria de premis literaris existents. El Sant Jordi, el Joanot Martorell, el Lletra d’Or, el Prudenci Bertrana, El Víctor Català, el Crítica Serra d’Or de narrativa, entre d’altres. L’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

El 26 de juny de 1990, Manuel de Pedrolo va morir, a causa d’un càncer, a la ciutat de Barcelona.

Galeria d'imatges

S'han trobat 10 resultats.

Autor:  Data de publicació:  Mida:  Utilització de les imatges i vídeos Avís: Es poden utilitzar les imatges i vídeos que estiguin subjectes a una llicència que així ho permeti (per exemple llicències Creative Commons). En cas de dubte, cal consultar l'organisme que apareix com a autor. Comparteix a: /web/resources/fwkResponsive/fpca_subcapcalera/img/NG_ico_twitter.png /web/resources/fwkResponsives/common/img/playIcon.png /web/resources/fwkResponsive/fpca_subcapcalera/img/NG_ico_facebook.png
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo amb una noia
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo amb la seva esposa i la seva filla a l'hort de Tàrrega
Manuel de Pedrolo amb la seva filla Adelais
Casament de Manuel de Pedrolo i Josefina Fabregat
Manuel de Pedrolo amb Josefina Fabregat a La Rambla de Barcelona
Manuel de Pedrolo amb Josefina Fabregat
Manuel de Pedrolo amb el seu germà Ramon
Manuel de Pedrolo de nen