• Imprimeix

Biografia

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) era filla de Maria Farnés, membre activa d’Esquerra Republicana i professora de taquigrafia, i del folklorista i escriptor Aureli Capmany.

La família paterna provenia de Rubí, però l’avi Pau Capmany va canviar la vida rural per la urbana i es va instal·lar a Barcelona, on va aprendre l’ofici de cisteller i hi va obrir una cistelleria, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Petxina. Aureli Capmany hi va treballar fins que el seu pare va morir, moment en què es va dedicar a l’estudi del folklore i de la història de la ciutat.

La família Farnés provenia de Sant Feliu de Codines, però l’avi Sebastià Farnés es va traslladar a Barcelona per fer-hi els estudis de Dret; després d’uns quants anys d’exercir com a advocat, es va dedicar a la paremiologia, la taquigrafia i la cultura popular.

Va ser a la casa pairal de Sant Feliu de Codines on va tenir lloc, el 1915, el casament entre Maria Farnés i Aureli Capmany. De primer, la parella es va instal·lar al pis de l’avi matern, a la ronda de Sant Pere de Barcelona, on va néixer Maria Aurèlia; però quan Sebastià Farnés va traslladar la seva residència a Canet de Mar, pares i filla van anar a viure a la Rambla, a la cistelleria de l’avi Pau Capmany, a la rebotiga de la qual feien vida; al carrer de la Petxina número 1, on va néixer el germà de Maria Aurèlia, Jordi, és on la família tenia els dormitoris. Maria Aurèlia hi va viure fins als quaranta anys, moment en què es va traslladar a un pis de la rambla de Catalunya.

Maria Aurèlia Capmany. 1971

Maria Aurèlia Capmany. 1971. Foto de Pilar Aymerich

Una formació d’avantguarda

El tarannà de les dues famílies, els Capmany i els Farnés, desinteressades per les qüestions econòmiques i allunyades de l’ascens social, mogudes, en canvi, pel saber i per l’esperit de llibertat, havia d’influir la jove Maria Aurèlia, formada en un ambient catalanista i progressista que, a més, no feia distincions entre sexes. Els seus primers estudis els va iniciar a l’Escola Montessori, i, després d’un temps d’inestabilitat escolar, va entrar a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, model d’avantguarda pedagògica, que dirigia Josep Estalella, on va romandre des de 1932 a 1937, passant pel mestratge de grans pedagogs, com Carme Serrallonga i Angeleta Ferrer, entre d’altres. Va compaginar aquests estudis amb els de l’Escola Massana, per aprendre l’ofici de gravar vidre, ofici a què es va dedicar durant un temps, ja a la postguerra. L’any 1937 va ingressar a la Universitat Autònoma de Barcelona on només va poder estudiar un curs, el 1937-1938.

Acabada la guerra, va reiniciar els estudis i es va matricular a Filosofia, havent de repetir el primer curs, perquè el nou règim no considerava vàlid el curs impartit durant la República. L’any 1942 va acabar la carrera.

Anys de docència. Els inicis literaris

Una vegada desestimada la possibilitat de romandre a la Universitat i fer la tesi doctoral davant el canvi ideològic que suposava la realitat franquista del moment, Maria Aurèlia va optar per guanyar-se la vida donant classes i per dedicar-se a l’escriptura com una manera de respirar una certa llibertat enmig de l’asfíxia d’aquells anys de postguerra. Així, des de l’any 1944 i fins al 1956, va donar classes de grec, alemany i filosofia a l’Institut Albéniz de Badalona. I va ser durant el trajecte en tramvia que la duia a l’Institut, que va escriure sencera la seva primera novel·la, Necessitem morir, finalista del Premi Joanot Martorell de l’any 1947, que no va ser publicada fins l’any 1952 per qüestions de censura. Badalona es va convertir, doncs, durant aquella època, en un paisatge ben quotidià per a Maria Aurèlia Capmany, fins al punt que a la novel·la Betúlia (1956) adquireix gairebé categoria de personatge. Durant el curs 1952-1953, becada per l’Institut Francès, va a estudiar a París i va assistir als cursos de Marcel Bataillon i de Merleau-Ponty. A la capital francesa es va relacionar amb altres estudiants catalans, com Aina Moll, i amb exiliats, com el seu amic Josep Palau i Fabre. La cultura francesa d’aquells anys, dominada per l’existencialisme, la va influir notablement, en especial la lectura de Simone de Beauvoir, com es va veure reflectit posteriorment a la seva obra.

Els darrers anys com a professora a l’Institut Albéniz els va alternar amb les classes a l’Escola Isabel de Villena, d’on Carme Serrallonga era fundadora i directora, i que heretava l’esperit de l’Institut-Escola.

Dona de teatre

A inicis de 1950, Capmany va començar una progressiva incorporació al món del teatre que la va portar, l’any 1959, a l’estrena de la seva obra Tu i l’hipòcrita, dirigida per Ricard Salvat, que Jordi Sarsanedas li havia demanat per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Més endavant, el 1960, després d’abandonar l’ensenyament secundari, Capmany va fundar, amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1970), on va donar classes als estudiants de teatre, a més d’escriure’n, dirigir-ne i representar-ne. Algunes de les seves obres teatrals més notables són Vent de garbí i una mica de por (1967), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970), L’ombra de l’escorpí (1974), o l’espectacle de cabaret, Ca, barret! o varietats de varietat i tot és varietat (1984).

El compromís social i polític

L’any 1967 va deixar definitivament l’ensenyament per dedicar-se de ple a l’escriptura. Amb Jaume Vidal i Alcover, el seu company des de 1968, va esdevenir també mentora i referent de joves escriptors de la Generació del 70, com Montserrat Roig, de qui va ser gran amiga, Terenci Moix, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, entre d’altres. Al costat de la seva dedicació plena a l’escriptura —ja fos assaig, narrativa, teatre, novel·la o l’article periodístic—, Maria Aurèlia Capmany es va convertir en una activista a favor de la llibertat i dels més desafavorits i en contra de la repressió franquista, fet que la va portar a participar en nombroses protestes, com la coneguda Caputxinada de 1966. L’activisme d’aquests anys a favor dels drets humans anava lligat, d’una manera inqüestionable, a la seva lluita per la llibertat i la igualtat de la dona. Lectora de Simone de Beauvoir i de Betty Friedan, la seva obra La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), la va convertir en capdavantera del feminisme a Catalunya i en un referent indiscutible per a les joves dels anys 70.

Com a traductora, va incorporar al panorama literari català les veus de dones, com Virginia Woolf o Marguerite Duras, i ella mateixa, a la seva obra, va introduir heroïnes que s’imposen enmig d’un món hostil i desigual.

Algunes de les seves novel·les més destacades d’aquells anys són, entre d’altres: Un lloc entre els morts (1967; Premi Sant Jordi, 1968), Feliçment jo sóc una dona (1969), Vitrines d’Amsterdam (1970), Quim/Quima (1971) i El jaqué de la democràcia (1972).

El seu compromís social i polític la va portar, l’any 1975, a la militància amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), i, a petició de Pasqual Maragall, es va incorporar a la candidatura municipal per fer-se càrrec de la regidoria de Cultura i de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, tasca que va desenvolupar de 1983 a 1991.

Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i presidenta del PEN Català (1979-1983).

Dels darrers anys són, entre altres obres, Lo color més blau (1983), El cap de Sant Jordi (1988), La rialla del mirall (1989), i les seves memòries: Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989).

Premis literaris i honors

  • Premi Joanot Martorell de novel·la,1948, La pluja als vidres
  • Narcís Oller als Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc, 1952, Pròleg a Guardiet
  • Premi Josep Yxart,1957, Cita de narradors
  • Premi Sant Jordi de novel·la,1968, Un lloc entre els morts
  • Premi Crítica Serra d'Or de teatre, 1972, L'ombra de l'escorpí
  • Premi Crítica Serra d'Or de literatura infantil i juvenil, 1983, El malefici de la reina d'Hongria o Les aventures dels tres patrons de nau
  • Premi del ministeri d’afers estrangers italià, 1979 Creu de Sant Jordi, 1982

Galeria d'imatges

S'han trobat 14 resultats.

Autor:  Data de publicació:  Mida:  Utilització de les imatges i vídeos Avís: Es poden utilitzar les imatges i vídeos que estiguin subjectes a una llicència que així ho permeti (per exemple llicències Creative Commons). En cas de dubte, cal consultar l'organisme que apareix com a autor. Comparteix a: /web/resources/fwkResponsive/fpca_subcapcalera/img/NG_ico_twitter.png /web/resources/fwkResponsives/common/img/playIcon.png /web/resources/fwkResponsive/fpca_subcapcalera/img/NG_ico_facebook.png
Casament d'Aureli Capmany i Maria Farnés, pares de Maria Aurèlia Capmany
Aureli Capmany
Aureli Capmany i Pau Casals
Maria Aurèlia Capmany en braços del seu pare, Aureli Capmany
Maria Aurèlia Capmany amb l'avi matern, Sebastià Farnés, i el seu germà Jordi
Maria Aurèlia Capmany adolescent
Maria Aurèlia Capmany a Múrcia, 1940
Maria Aurèlia Capmany amb els seus pares i el seu germà Jordi
Maria Aurèlia Capmany dreta al fons de la fotografia
Maria Aurèlia Capmany amb Maria Lluïsa Miralles
Maria Aurèlia Capmany al pis dels seus pares
Maria Aurèlia Capmany
Maria Aurèlia Capmany a Arenys de Mar
Retrat de Maria Aurèlia Capmany