• Imprimeix

Biografia

Josep Palau i Fabre, nascut a Barcelona el 21 d’abril de 1917, es considera una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies a la seva relació amb personalitats com Picasso, Artaud, Octavio Paz, Cocteau, Lorca, Alberti, etc. va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle xx.

Nascut en un entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a més a més de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment de l’obra de Pablo Picasso. A l’anàlisi i el comentari de l’obra del pintor hi dedicà més de vint llibres (alguns traduïts a una desena de llengües), entre els quals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El "Gernika" de Picasso  (1979), Picasso cubisme (1990) i Picasso 1927-1939. Del Minotaure al Gernika (2011).

Palau i Fabre va estudiar lletres als primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial La Sirena. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès li permeté anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. A París establí contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud fins a Octavio Paz i de Camus a Picasso.

L’edició de la seva obra poètica es va iniciar amb Balades amargues, el 1943, i un any després, amb peu d’impremta fals, L’aprenent de poeta. Els van seguir Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952).

La producció teatral va venir després de la poètica: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan. Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contestació a les normes d’una societat puritana i repressora, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. Amb títols com ara Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969) i Homenatge a Picasso (1971) –aplegats tots en el volum Teatre (1976)– continua un univers teatral particular, que es completa amb peces com Avui Romeo i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). L’autor també dedica la seva reflexió teòrica al teatre: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) –dos petits llibres sobre el gènere–. Més tard va publicar Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), una aproximació a l’obra d’una de les figures capitals de les seves referències intel·lectuals i artístiques.

Pel que fa a la narrativa curta, ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988) i Un saló que camina (1991), que, amb contes inèdits, s’aplegaren en el volum Contes de capçalera (1993). Posteriorment va publicar La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996).

Pel que fa a l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau i Fabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom Quaderns de l’Alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut el 1976. L’alquímia és un mètode que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Una temporada a l’infern. Il·luminacions, de Rimbaud (1966), i de Versions d’Antonin Artaud (1977), tots dos poetes amb una decidida influència en la seva obra; en prosa: Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa) (1986) i L’obra mestra inconeguda (1986), de Balzac.

Josep Palau i Fabre

Retrat de Josep Palau i Fabre. Autor: Toni Vidal

Informació relacionada

La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947, i va començar quan al principi dels anys trenta un jove Palau va quedar impressionat per la visió de la reproducció d’un quadre de Picasso, La vida, l’obra mestra del pintor a l’època blava.

Al marge d’aquesta circumstància, Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.

Tot aquest seguit de circumstàncies va fer que Palau arribés a París (al desembre del 1945) i manifestés: “La meva més gran fal·lera era la de conèixer Picasso”.

Durant el temps previ a la coneixença, l’any 1946, i demostrant que coneixia el personatge sense haver-lo tractat, va escriure el primer llibre sobre Picasso, Vides de Picasso.

Finalment, va conèixer Picasso l’any 1947 i la relació es va allargar fins a l’any 1972, en total uns vint-i-cinc anys durant els quals Palau va establir amistat amb Picasso i van fer nombroses sessions de treball en què Palau preguntava a Picasso sobre la seva vida i la seva obra.

Picasso anomenava afectuosament “reclamaciones” aquestes preguntes que Palau portava minuciosament apuntades. Passaven llargues estones parlant al voltant d’aquestes consultes o de qualsevol tema que sortia i Palau ho consignava immediatament per escrit un cop tornava a l’hotel.

D’aquestes converses i tot el seguiment que ha fet Palau de la vida i l’obra de Picasso han sortit un total de més de vint llibres i nombrosos articles, col·laboracions i conferències monogràfiques sobre Picasso. Fins i tot ha dirigit un film, Picasso a Catalunya, produït per Estela Films.

Actualment, Palau i Fabre es considera una de les màximes autoritats mundials sobre la figura de Pablo Picasso i, a més, té la potestat, que li fou donada pel mateix Picasso, de certificar o expertitzar les seves obres. Palau és un gran coneixedor de la vida i l’obra de Picasso. Fins i tot, quan algú li preguntava a Picasso per algun fet de la seva vida, ell responia “Això, demaneu-ho a en Palau”

Dintre de tota l’obra que Palau ha escrit sobre Picasso, val a dir que hi figuren gairebé tots els gèneres: teatre (Homenatge a Picasso, 1971); poesia (Teoria dels colors) i, sobretot, assaig, on trobem els tres monumentals volums sobre Picasso que són l’estudi més minuciós i detallat sobre l’artista que s’ha escrit mai.

El componen Picasso vivent (1881-1907), del 1980; Picasso cubisme (1907-1917), del 1990; i Dels ballets al drama (1917-1926), del 1999. L'any 2011 la Fundació Palau completa la col·lecció, amb la publicació pòstuma de Picasso 1926-1939. Del Minotaure al Guernika.