pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

Dolors Udina

Dolors Udina

Viure el doble

 
 

En cada llibre que obro espero trobar-hi una resposta, una nova pregunta, un món, un camí que em porti més enllà.

No sé concebre la vida sense llegir, sense la perspectiva de trobar entre paraules allò que no sé què és però que busco amb insistència. En cada llibre que obro espero trobar-hi una resposta, una nova pregunta, un món, un camí que em porti més enllà. En cada història se’m presenta un prisma des del qual veure el món. Hi ha llibres que des de la primera frase obren la porta a viure de manera trepidant la història d’algú altre (“El día que lo iban a matar, Santiago Nasar...”), d’altres que, amb una trivialitat (“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors”), donen pas a un dia ple de confluències i de records, i d’altres que, amb un dir sec i fatal (“Avui ha mort la mare”) anuncien un relat de pèrdua i desassossec. Tot el que llegeixo s’incorpora al que soc, al que penso, al que faig.

De petita, ho llegia tot. No sé quan vaig començar a veure que ficar-me en un llibre, i, a través de les paraules, anar seguint una història que m’explicava coses d’un món aliè i d’una gent desconeguda, era la manera de viure que més m’agradava. No és que tingués una infantesa mancada de distraccions –era la novena d’onze germans–, però és possible que el rebombori constant i una vida familiar molt compartida i entretinguda m’empenyessin a buscar-me un món propi, que fos només meu, i que el trobés en la lectura. Si penso en l’adolescència, la veig plena de llibres de Pedrolo, Enid Blyton, Pearl S. Buck... Potser la qualitat literària no era la més extraordinària, però en tots aquests llibres vaig poder tenir una besllum del secret que s’amagava entre les paraules. Ben aviat va venir el boom de la literatura sud-americana, i els llibres de Roa Bastos, Jorge Amado, Álvaro Mutis i Augusto Monterroso, amb Garcia Márquez al capdavant, em van fer definitivament una lectora empedreïda.

Amb el temps, les lectures es van anar cridant l’una a l’altra, es van anar trenant per crear una mena de teixit sobre el qual recolzar la vida real. Cada moment vital em demana lectures diferents: hi ha èpoques en què se m’imposa llegir assaig per aprendre coses, n’hi ha que busco novel·les amb una història que em faci conviure amb personatges i conèixer-ne el final o que em permetin gaudir de les paraules i l’estil, i hi ha moments que res no pot superar la poesia, que amb poques paraules pot donar-me ales per volar més enllà.

M’agradava tant llegir, em feia tanta por quedar-me sense llibres, que em va semblar que la millor manera de viure llegint era aprendre a fer-ho en un idioma estranger per poder traduir-ho tot, paraula a paraula, per reescriure-ho i llegir-ho i rellegir-ho en català. Traduir per llegir més a fons. Parafrasejant les paraules del poeta àtic Menandre, que deia que qui llegeix hi veu dues vegades, diria, convençuda, que qui llegeix viu el doble.