pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

Eva Piquer

Eva Piquer

La felicitat és això

 
 

Ho deia l’enyorat Emili Teixidor: llegir és viure molt més i molt millor.

T’explicaré un secret: no cal que llegeixis. Llegir no és imprescindible per viure. El món és ple de gent que no llegeix i prou que va tirant –parlo de la gent, no pas del món, que gira de gairell. Llegir no et farà tampoc més bona persona. Si algú et diu això, no te’l creguis perquè no és veritat. No passa res per no llegir. Res de patològic, vull dir. Però hi ha una altra cosa –una obvietat– que també hauries de saber: si no llegeixes, tu t’ho perds. I potser no surt a compte desaprofitar la vida com si en tinguéssim mitja dotzena de recanvi.

Ho deia l’enyorat Emili Teixidor: llegir és viure molt més i molt millor. Els llibres són la memòria del món. I ens permeten ampliar la nostra, de memòria. Però ni nosaltres som ordinadors ni la utilitat dels llibres es pot mesurar en bits. Els llibres són útils a la seva manera. N’hi ha que ens evadeixen, n’hi ha que ens fan volar i n’hi ha que ens salven la vida. Literalment. De vegades, no és una salvació immediata: de vegades llegeixes un llibre que t’acabarà salvant la vida al cap de vint anys, gràcies al fet d’haver-lo llegit vint anys enrere.

L’escriptor britànic Ian McEwan va explicar fa poc a Barcelona que la seva rebel·lió adolescent va consistir a descobrir la literatura i la música clàssica: “Els amics que venien de cases bohèmies plenes de volums de Shakespeare només volien emborratxar-se. Jo vaig tenir sort, podia sorprendre els meus pares escoltant Bach”.

Jo també vaig tenir sort. A casa meva no hi havia llibres, més enllà dels que regalaven les caixes d’estalvis. Poca broma: vaig llegir per primer cop La plaça del Diamant en una edició il·lustrada que duia a la contracoberta el logotip de Caixa de Barcelona, amb aquella fletxa que assenyalava cap amunt. Els pocs llibres que havien entrat per casualitat a casa dels pares els vaig devorar tots, alguns abans d’hora: Lolita em va impressionar especialment perquè la novel·la em va atrapar quan tenia l’edat de la nimfa de Nabokov. Devia ser un estiu: els tres mesos de vacances se m’haurien fet eterns si no fos que –gràcies a la biblioteca de la meva escola– ja havia descobert l’opció de viatjar sense moure’m de lloc.

Ara sé que, quan la vida se’ns trenca, la literatura pot ser un flotador, una sortida d’emergència. Però juraria que val molt la pena haver començat a llegir abans de les primeres esquerdes. No se m’acut cap situació més envejable que la de llegir un llibre durant una època plàcida tot pensant –tot sabent– que la felicitat és això.