pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

bernat-puigbotella

Gemma Lienas

Per què llegeixo?

 
 

I ara, de gran, una de les qüestions que em fa ràbia de la inevitable finitud de la vida és ser conscient que em moriré sense haver llegit tots els volums que encara m’esperen a les prestatgeries de casa o de les llibreries.

Soc una lectora voraç; sempre ho he estat. Quan era petita, un amic de la família, acostumat a trobar-me llegint sempre que venia, un dia va demanar: “A quants nusos per minut llegeix aquesta nena?”. Jo, però, no el vaig sentir perquè era incapaç d’adonar-me de res del que passava al meu voltant, ja que estava capbussada en un altre univers, que em resultava més viu i més interessant que no pas la realitat presencial. I és que, en aquell país autoritari i normatiu i aquella família patriarcal que van ser els meus durant els anys cinquanta i seixanta, ser nena no era cap bicoca. I llegir era l’única forma de llibertat possible.

Ara, de gran, i després d’haver-me empassat molts volums sobre neurociències, ja sé que no hi ha més realitat que el nostre cervell. I que els nostres sentits la perceben només en funció de les idees prèvies que hi tenim emmagatzemades: un vídeo del mar en moviment podem sentir-lo amenaçador o amigable segons que estigui associat a una música de por o a una de simpàtica. La realitat, doncs, la duem a dins del cap. I són les neurones mirall, descobertes per l’equip del neurobiòleg Rizzolatti, les que ens permeten posar-nos en la pell de l’altre: sentir dolor quan algú es talla amb un ganivet de cuina o viure com si fossin nostres els contratemps dels personatges de les novel·les. De manera que, efectivament, la realitat que m’envoltava de petita i la realitat que recreava el meu cervell quan llegia eren realitats totes dues. Però, a mi, m’agradava més la que em permetia volar a lloms d’una oca al costat del Nils Holgersson a través de Suècia o anar fins a una illa del Mississipí amb en Tom Sawyer i en Huckleberry Finn.

I ara, de gran, una de les qüestions que em fa ràbia de la inevitable finitud de la vida és ser conscient que em moriré sense haver llegit tots els volums que encara m’esperen a les prestatgeries de casa o de les llibreries. Perquè, a més de la voracitat lectora, tinc una altra característica essencial: la compulsió per comprar i “col·leccionar” llibres (12.000), una peculiaritat compartida amb aquella gent que sent amor per la lectura, i, com a conseqüència, pel llibre com a objecte. Per això m’agrada molt tafanejar les biblioteques personals; diuen molt de com és i com pensa la persona. I no tenir-ne, també, és clar!

Ser a casa, envoltada de llibres –amics o encara desconeguts–, em permet no sentir-me mai sola. I poder llegir a la nit, després d’un mal dia, resulta curatiu. En definitiva, llegir em salva de tot.