pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

Josep Maria Fonalleras

Josep Maria Fonalleras

Canibalisme intel·lectual

 
 

Descartes deia que la lectura és una conversa amb els il·lustres del passat i que aquest diàleg ens fa millors.

Molts escriptors han escrit sobre la lectura. No és estrany. De fet, hauria de ser obligatori. L’escriptor no ho pot ser si abans no ha llegit, si no sap distingir el plagi de la tradició, si no coneix les espatlles dels gegants per on cal que ascendeixi, com un nan, per veure-hi més lluny. A més, però, l’escriptor llegeix la seva pròpia obra, la reescriu perquè l’ha llegit com si fos nova, com si no fos seva. Es converteix, així, en autor, perquè incorpora la vivència personal, la intransferible experiència única, a la seva poètica.

Convé que hi pensem, perquè rere l’aparent senzillesa de l’operació de llegir s’amaga una complicada xarxa de fils que s’entrecreuen. Valéry –que és qui potser ha reflexionat amb més intensitat, junt amb Proust, sobre l’acte creatiu– afirmava que el lector es converteix en un “productor”. Produeix, és a dir, crea el valor de l’obra, i, en conseqüència, també “l’ésser imaginari que ha fet allò”. En la lectura, el lector “assumeix” el paper de qui escriu. El lector fa néixer aquest “autor”, i, en aquest instant d’epifania, una part de l’escriptor s’encarna en aquest lector ideal. Valéry es plantejava, ell mateix, l’assumpció d’aquest paper primigeni, perquè és imprescindible –per no escindir-se– que l’escriptor sigui el primer lector.

La reflexió es restringeix aquí a l’escriptor. Però, ¿i el lector que simplement desitja endinsar-se en el llibre, experimentar amb nous universos, arribar a nous coneixements, entendre millor la realitat que l’envolta? Descartes deia que la lectura és una conversa amb els il·lustres del passat i que aquest diàleg ens fa millors. Proust aclaria que la conversa és amb un mateix, perquè la lectura “ens obre les portes de la consciència que estaven tancades”. Som nosaltres qui ens hem d’endinsar més enllà del llindar. ¿Per ser millors –és a dir, ¿per conèixer-nos més profundament?– o per millorar, per completar, l’obra, per produir aquell “valor”?

L’extrema obsessió de Valéry pel llenguatge –amagada en els racons dels Cahiers– feia que es plantegés el concepte de lector com una necessària i irrenunciable condició de l’escriptor. I és aquí on potser s’amaga el secret de tot plegat. El lector –i parlem d’un repte colossal– no solament intervé en la creació sinó que s’empassa part de l’ànima de l’escriptor. Una mena de canibalisme intel·lectual que és a l’arrel de la lectura.

No ho percebem, tot això, mentre ens deixem anar per les pàgines del llibre. I potser és bo i saludable que no ho fem. Però hi és. En tota lectura.