pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

bernat-puigbotella

Manuel Forcano

Lectors del món

 
 

Llegir és arrencar el vol a un espai obert que ens permet, com a les aus, estendre les ales i planejar en cercles pels arguments de les històries que els autors despleguen als seus llibres.

El filòsof i teòleg cristià Agustí d’Hipona, al segle V, va escriure la bella frase: “El món és un llibre i aquells que no viatgen només en llegeixen una pàgina”. La seva sentència era una clara invitació al viatge, a descobrir les meravelles de llocs recòndits i desconeguts, a llegir el món on som i a ser-ne, per tant, uns bons lectors. Hi ha, però, moltes maneres de viatjar: o bé traslladem els nostres cossos d’un lloc a l’altre, o bé quiets fem córrer l’esperit i la imaginació a partir del teixit de paraules i d’històries en els fulls d’un llibre. Llegir es converteix aleshores en una experiència mòbil, d’un anar i venir i córrer i saltar o volar, trescar, navegar pel mar de paraules d’un poema, una novel·la, una obra de teatre o un assaig. Llegir és arrencar el vol a un espai obert que ens permet, com a les aus, estendre les ales i planejar en cercles pels arguments de les històries que els autors despleguen als seus llibres. Llegir és un salt a la piscina oblonga d’un poema de versos transparents, dels mots que ens emocionen com escuma i bombolles il·luminades sota l’aigua. Llegir també és baixar vers afraus i galeries subterrànies com un miner amb la llum al casc i descobrir vetes de mots brillants, filigranes de paraules rutilants, aventures, records, vivències a la vista, totes d’or. És ben bé que el sol que fulgura en un llibre no deixa cap raconada d’ombra.

Llegint ens poden passar coses meravelloses: va ser a Shubra, un barri brut i destartalat del Caire. Casa seva era petita, dues habitacions: la cuina d’olor d’espècies, i el camastre d’olor seva. Aquell capvespre ell va voler mostrar-me els llibres coptes, el retrat del vell patriarca sobre el llit, i llegir-me paraules de filòsofs i teòlegs per explicar-me el misteri del monofisisme: si Crist tenia una única naturalesa o bé dues. Les nostres, però, es van encendre de desig en un foc que no consumeix com la bardissa ardent al Sinaí. A la llum d’un únic fluorescent ens vam fer aigua a la gola seca de la set. I entre els llençols, els llibres que definien monofisis: dues naturaleses, una fosa dins de l’altra. Que humil i exuberant alhora pot arribar a ser el Paradís: en aquella cambra estreta, les ales esteses de tants àngels. I xiuxiuejàvem com si fóssim davant les icones i pregàvem que el temps, que és del dimoni –va dir– no consumís aquella nit. A trenc d’alba el vaig deixar dormint. Però tots aquests moments reviuen cada cop que algú llegeix aquesta escena.

Potser algú dirà que són foteses, però llegir en qualsevulla hora del dia o de la nit ens multiplica el viure i fa emergir els nostres pensaments ocults, fa allunyar les dissorts que malpatim, i fa més real i proper tot allò que desitgem. Llegiu, i veureu com apareixen a gota petita les vostres emocions igual com sua la pell de ceràmica del càntir. En llegir el vers del poeta místic Ibn al-Farid: “Tot el meu cos el va besar amb totes les boques, i en com em besava hi havia tots els besos”, no us venen de sobte més ganes d’estimar?