pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

bernat-puigbotella

Maria Bohigas

Als tres micos

 
 

Un que escriu, l’altre que llegeix: amb això n’hi ha prou per fer trontollar els designis d’aniquilació.

L’home anònim, el desconegut universal que no té veu ni vot, amb un full de paper i un llapis en té prou per deixar rastre sempre que hi hagi algú que tard o d’hora el llegeixi. D’aquell noi de Mississipí sense cap altra partida de naixement que la ratlla escrita per la seva mare a la guarda d’una Bíblia, que emigraria a Nova York i aniria a combatre el feixisme a Espanya com a brigadista internacional, no en sabríem res si no hagués escrit unes memòries, From Mississippi to Madrid, publicades en castellà gràcies a Mireia Sentís. Tot, de dalt a baix d’aquest llibre, és apassionant, però en recordo especialment la borratxera de llibertat quan l’afroamericà James Yates entra per primer cop en un cafè de blancs a París, el seu trasbals quan veu oficials negres a la Brigada Lincoln, i la seva mirada sobre les siluetes minúscules arrupides als grans camps d’Aragó, tan semblants als collidors de cotó de la seva infància –una infància violentada pel segregacionisme, però lletrada. I poques coses deixen James Yates tan parat com la quantitat d’analfabets que troba entre les files republicanes.

D’aquestes mateixes files sortiria un altre noi prou lletrat per escriure l’experiència viscuda al front i després de la derrota. Rua de captius és un dels quatre o cinc relats gràcies als quals queda rastre d’un fenomen massiu molt ben eliminat del mapa i de les consciències: els camps de concentració franquistes. Espanya va tenir-ne prop de dos-cents, per on va passar prop de mig milió de persones entre el 1937 i el 1947; tot és aproximatiu en aquesta història, ja que la xarxa de camps ha desaparegut, no tan sols de la geografia física sinó, en bona part, dels arxius. No en sabríem res de concret si no fos que Francesc Grau Viader –i una escassa mitja dotzena de testimonis com ell– va decidir narrar la vida dels presoners al de Miranda de Ebro. Vet aquí la seva conclusió: “Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta.” Llegida avui, la frase es carrega de noves perspectives.

Un que escriu, l’altre que llegeix: amb això n’hi ha prou per fer trontollar els designis d’aniquilació. El paper imprès o guixat té una vida curiosament tenaç –sempre que ens ensenyin a llegir, que no és pas només ensenyar de lletra. Sobta que aquest rastre escrit d’una comunitat humana que és la literatura ocupi a Catalunya el lloc ridícul que li han reservat les successives conselleries: actualment, la literatura catalana no s’ensenya com a tal fins al batxillerat (una etapa escolar que exclou més del 40 % del jovent), durant un curs, a raó de dues hores per setmana. Aquesta és la millor manera de matar i enterrar relats com els de James Yates i Francesc Grau –un propòsit que no desaprovaria cap dictador. Alguna cosa put.