pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Per què llegir

bernat-puigbotella

Sílvia Soler

Llegeixo perquè em fa feliç

 
 

Quan llegeixo, les paraules agafen vida i doble sentit.

Quan llegeixo, les paraules agafen vida i doble sentit.

Llegeixo perquè em fa feliç. Així de senzill i així de sofisticat.

Senzill perquè llegir em permet recuperar el plaer que sentia quan la meva àvia Maria, tota arrugues i rialles, m’explicava contes que, molt sovint, s’anava inventant a mesura que avançava la narració.

Sofisticat perquè llegir també em fa aprendre, reflexionar, viatjar, emocionar-me, viure altres vides, conèixer personatges extraordinaris i paisatges prodigiosos.

La lectura m’acompanya quan estic sola, em fa viure aventures trepidants quan estic avorrida, em torna a omplir la panxa de papallones, em fa sentir la pluja –les gotes repicant alegrement damunt la teulada, l’olor intensa de la terra mullada, el regalim d’aigua damunt una fulla de falguera, els trons que ressonen a la llunyania, els núvols llargs i prims, esfilagarsats o arrodonits com boles de gelat– encara que el dia sigui serè.

Quan llegeixo, les paraules agafen vida i doble sentit. S’amaguen o s’exhibeixen, insinuen secrets o es carreguen de verí. Juguen les unes amb les altres i estableixen estranyes aliances o s’arrengleren per defensar una idea determinada.

Les novel·les que he llegit les duc a dins per sempre. No totes, només les que han aconseguit arrossegar-me a un món diferent i que s’han guanyat per dret un lloc a la meva llibreria. La majoria d’aquestes novel·les m’han fet passar un petit dol, potser vint-i-quatre hores, quan les acabo. Enyoro els personatges, voldria saber què se n’ha fet, trobo a faltar aquell poblet de la costa de Maine on l’aire fa olor de sal, o els sorolls del barri més popular de Nàpols, o aquella casa amb el porxo poc il·luminat des d’on se sent la flaire de la menta. I la meva memòria, cada vegada més dèbil i garratibada, és capaç de guardar com un tresor títols i noms d’autors, i fins i tot frases senceres.

Llegir és –com diria el meu pare– la meva flaca. La meva debilitat, una mena de vici al qual no puc renunciar. Recordo que, de petita, quan els pares ja havien dit “a dormir!” i havien tancat els llums de tota la casa, jo agafava una lot molt petita –pertanyia al meu kit d’excursionista–, aixecava el llençol i la manta damunt del meu cap, com una tenda de campanya, i il·luminava les pàgines per retrobar-me amb les bessones O’Sullivan o els Set Secrets.

Per això, quan ara algú em diu, amb to desesperat, que ja no sap què fer per aconseguir que els seus fills llegeixin, li recomano una sola cosa: transmeteu-los entusiasme, feu-los entendre que la lectura els divertirà. No hi ha cap més secret. Han de descobrir el plaer de llegir i tot vindrà donat.