pla de lectura 2020
  • Imprimeix

Venim de lluny

Introducció

En el seu Breviario de saberes inútiles, Simon Leys explica una anècdota deliciosa sobre les propietats i els beneficis de la lectura en qualsevol circumstància de la vida. A mitjans dels noranta, l’actor Hugh Grant va ser caçat a Los Angeles fent una activitat molt privada en un espai públic de la ciutat. L’escàndol, pel puritanisme de determinats mitjans de comunicació nord-americans, va ser majúscul. Algunes setmanes després, quan una periodista li va preguntar si s’estava sotmetent a alguna teràpia o tractament per curar-se, Grant va respondre: “No, perquè a Anglaterra llegim novel·les”.   [+

 

Comencem aquesta breu reflexió amb una consideració de caràcter funcional: la lectura és la capacitat que tenim els humans alfabetitzats per extreure informació textual d’un suport escrit. La història de la lectura o dels hàbits lectors és una disciplina que actualment està perfectament consolidada; en són una bona prova la multitud de manuals i articles sobre aquesta qüestió. La importància del fet lector és tal que permet nombroses aproximacions segons l’enfocament que es vulgui privilegiar (social, pedagògic, polític, etc.). En aquest text inicial, que acompanya l’exposició i la presentació d’un pla de foment de la lectura, hem volgut emfasitzar la relació existent entre la lectura i les diverses tecnologies de la paraula: des de l’aparició de l’invent de l’escriptura, que Plató descriu –críticament– al Fedre, amb el mite de Teuth i Thamus, fins a la gran revolució que va suposar la transmissió dels continguts escrits amb la introducció a Europa de la impremta per Johannes Gutenberg el 1455. Aquest invent va marcar un punt d’inflexió en la difusió del coneixement i va ser una de les causes de les transformacions socials dels anys successius (Reforma, Contrareforma, etc.). Amb l’expansió i la generalització de la impremta, l’hàbit de la lectura va esdevenir un cavall de batalla, tant per als sectors socials que hi veien la possibilitat d’un creixement personal i col·lectiu com per als que, precisament per això, la van combatre sota el convenciment que la generalització de la lectura només podia comportar problemes d’índole moral, social i política.

Voltaire sintetitza de manera magistral l’estat de la qüestió a França i a bona part d’Europa en un breu relat irònic de 1764 titulat Sobre l’horrible perill de la lectura. En aquest escrit, Voltaire posa en boca d’un imaginari muftí otomà, Iussuf Xeribí, un decàleg de sis arguments defensats pels detractors del foment de la lectura: “la facilitat de comunicar els pensaments tendeix evidentment a dissipar la ignorància, que és la guardiana i la salvaguarda dels estats ben administrats”.[1] De fet, els enemics de la lectura no s’equivocaven: la lectura no és un fet innocent i n’és una bona prova el fet que algunes de les grans transformacions socials han estat inspirades, precisament, en lectures d’obres de personatges determinats (Luter, Marx, etc.). Voltaire descriu, també, en un altre petit relat, el que seria un dels nous espais de lectura al marge de les biblioteques reials o dels monestirs: el gabinet de lectura d’una noble. A Dones, sigueu submises als marits (ca. 1766) se’ns retrata l’aptitud de la senyora mariscala de Grancey, una lectora que precisament fa tot el contrari al que apunta el títol de l’obra: “va passar quaranta anys en aquell esbargiment i en aquell cercle de diversions que ocupen seriosament les dones: no havia llegit mai res que no fossin les cartes que li enviaven [...]. Per fi, quan va arribar a aquella edat en què diuen que les dones boniques que tenen enteniment passen d’un tron a un altre, va voler llegir”.[2] Foment i rebuig de la lectura han estat les dues cares de la mateixa moneda; per als reformadors socials, el foment de la lectura ha estat un objectiu a assolir per tal de millorar la societat, mentre que per als estaments dirigents, un perill a prohibir, o, si més no, que calia controlar.

Treballant en el Pla nacional de lectura 2012-2016. 100 % lectors ja constatàvem que, amb l’arribada d’internet i l’aparició de nous dispositius de lectura i de noves vies d’accés al coneixement, assistíem a un nou salt en la transformació de les pràctiques d’escriptura i lectura, a la xarxa i en xarxa.[3] Si pensem en la irrupció d’Internet i la cultura de les xarxes, la cultura en xarxa i els models editorials o periodístics del segle XXI, cal concloure que vivim en unes circumstàncies històricament inèdites, que generen desconcert i incomprensió, encara més en un context –el del món del llibre imprès– que s’ha mantingut tan fabulosament estable des de fa cinc-cents anys. L’impacte generalitzat de l’efecte digital sobre la lectura n’ha modificat de manera substancial l’statu quo. Amb l’arribada d’Internet, hem experimentat una transformació radical que afecta i modifica gairebé tots els components de l’ecosistema lector als quals cal parar esment.

La cultura i el foment de la lectura han de ser una pedra angular d’una societat que vulgui ser lliure i culta. El seu futur, la seva riquesa i el seu valor dependran, en bona mesura, de mantenir tant l’hàbit com el goig de llegir. Perquè això és inqüestionable: la lectura continua sent, avui, una eina indispensable en l’aprenentatge i la transmissió de coneixement. Ara bé, les transformacions que s’han produït en l’ecosistema de la lectura en els darrers anys han estat certament espectaculars. Cal abordar la lectura com a descodificació, de manera òbvia i primària, però, molt especialment, la lectura com a caixa de ressonància de coneixements, espai de reflexió personal, d’adquisició d’informació, forjadora d’habilitats lingüístiques, comunicatives, sense oblidar en cap moment la lectura com una forma de plaer, com a evasió o com una forma d’oci.

 

[1]   VOLTAIRE. Sobre l’horrible perill de la lectura. Barcelona: Edicions 62, 1995 (Petita Biblioteca Universal; 20), p. 10.

 [2]   Ibíd., p. 54.

 [3]   BORRÀS, Laura. “Temps de reptes, temps de lectura”. Ara, 6 de setembre de 2013.

 

L’íntima relació de la lectura i l’aprenentatge, l’adquisició de destreses comunicatives bàsiques i la descodificació de continguts són absolutes, i, per això, la vinculació dels departaments d’Ensenyament i Cultura en el foment de la lectura és bàsica. L’existència de població lectora sempre ha estat directament lligada a les taxes d’escolarització, una tasca en què, fins ben entrat el segle XX, l’Església ha estat predominant. D’acord amb les dades del primer cens de població de 1860, només el 20 % de la població espanyola sabia llegir i escriure. Aquest fet, per si mateix, ja era dramàtic, però encara ho és més si considerem que solament el 23 % d’aquesta població alfabetitzada era femenina. El 58 % de les persones analfabetes eren dones. La capacitat de llegir i escriure, doncs, era un fenomen bàsicament masculí, urbà, i, diguem-ne, burgès o vinculat a activitats comercials.[1] Si ens situem a la Catalunya dels anys trenta, la taxa d’alfabetització era ja d’un 79 % envers un 68 % de la mitjana estatal. Alerta, però, perquè mentre que a la ciutat de Barcelona només el 15 % de la població era analfabeta (18 % a la província), a Tarragona aquesta taxa arribava fins al 29 %.

La lectura, en aquesta primera fase, doncs, s’adquiria dins del sistema escolar i sempre sota l’atenta mirada de les autoritats eclesiàstiques i governamentals. A partir de 1830, però, un seguit de millores tècniques en la indústria tipogràfica va fer reduir el cost de la impressió de llibres i va emergir una nova figura que s’afegia a les tradicionals del llibreter i del tipògraf: l’editor. La impressió de llibres era més ràpida i més econòmica, apareixien els primers diaris, etc., elements que van permetre l’emergència d’una nova indústria que va fer possible passar d’una lectura intensiva
–sobre pocs llibres– a una de més extensiva –de moltes obres.[2]

No cal recordar, aquí, que les primeres grans biblioteques es van formar bàsicament per les col·leccions de nobles i religiosos; en són bons exemples les biblioteques dels monestirs i les col·leccions reials –origen de les futures biblioteques nacionals–, a les quals caldria afegir, també, les de les universitats. Posteriorment, s’hi van afegir les col·leccions privades d’una nova classe social, la burgesia, i, amb la creació d’una incipient indústria editorial al segle XIX, el llibre va començar a esdevenir un producte a l’abast de tothom. En aquest context de referents històrics, no oblidem fets tan excepcionals com la Revolució Francesa, la Revolució Industrial o la Revolució Científica, que es van alimentar de llibres. Així, la lectura va saltar del monestir i del palau al gabinet de lectura, a l’escola, als ateneus i a les biblioteques, de manera que la fam de llibres es va anar estenent fins a les classes populars i el llibre va acabar esdevenint allò que ara anomenem “l’ascensor social”.

Catalunya sempre ha estat una societat receptora de les primeres onades expansives de les transformacions socials europees, especialment les culturals. Aquesta fam llibresca la trobem ja present a mitjan segle XIX. Tal com explica Alexandre Galí, la creació de les biblioteques populars que va promoure la Mancomunitat de Catalunya és la culminació d’uns antecedents, amb polèmica ciutadana inclosa, liderats pel que en podríem dir “la societat civil del moment”.[3] El nostre país va ser un dels territoris que més aviat va veure en la Revolució Industrial britànica un possible camí a seguir. Això va permetre, paral·lelament, la creació d’una classe urbana benestant i, també, d’una classe treballadora que ja no venia la seva força al camp, i que, a poc a poc, s’anava organitzant. Casinos i ateneus van entendre la necessitat de dur la lectura més enllà de les escoles i van organitzar les primeres biblioteques dirigides a les classes populars per instruir-les, i, també, per difondre el seu ideari publicat en els llibres. Si cal posar una data per a aquest moment, Galí ens proposa l’any 1862, any de la creació de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.[4] Aquest no és pas un cas aïllat, i tal com testimonien els treballs d’autores com Montserrat Comas: “la lectura, doncs, esdevé vehicle de comunicació social, i el salt és tan important com el que va suposar per als lectors del Renaixement disposar de llibres per poder llegir en solitari”.[5]

A poc a poc, les administracions catalanes, especialment la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament, van fer donació de llibres a les entitats que creaven biblioteques populars i a les quals cal sumar els esforços de mecenes particulars, especialment en el cas dels ateneus.[6] És així com es van crear moltes de les biblioteques que avui encara conservem, com la del Centre de Lectura de Reus (1859), la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1884), les biblioteques vinculades a centres excursionistes com la del Centre Excursionista de Catalunya (1879) o la Biblioteca Pública Arús (1895), cedida a la ciutat el 1905, i així fins a 314 biblioteques arreu de Catalunya, 99 de les quals tenien alguna forma d’accés públic.[7] El 1875, el president de l’Ateneu Barcelonès va fer la que es considera la primera proposta per a la creació d’una xarxa de biblioteques públiques basant-se en el model britànic.[8]

La necessitat d’articular un pla per a l’establiment de biblioteques públiques continuava present a començament del segle XX i se’n troben referències al Congrés d’Ateneus de 1910 i el de l’any 1912, en què Santiago Vinardell va defensar la creació d’una associació per al foment de les biblioteques populars.[9] Un altre precedent important, tot i que no es va arribar a dur a terme, va ser la proposta de creació de quatre biblioteques populars mitjançant el pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1908 i a través de la Institució de Cultura Popular.[10] La iniciativa, a instàncies de l’Institut d’Estudis Catalans, incloïa també la creació d’una biblioteca per als investigadors, una biblioteca catalana –la futura Biblioteca de Catalunya–, ja que la situació de la lectura pública era preocupant. També era un problema, però, la manca de col·leccions científiques actuals per als professors i acadèmics; en paraules de Xènius: “trigaran molt a imposar-se aquí els homes qui creuen que de tot, de tot, el més necessari, el més urgent, és dotar de llibres una ciutat que no té llibres, una ciutat on el treball intel·lectual seriós és impossible per manca de fonts?... una ciutat sense llibres! [...] jo exiliaria, sense remordiment, de la nostra república qualsevol català que sentís de seguida tot l’horror medieval d’aquests mots...”.[11]

Els esforços duts a terme fins aquell moment van cristal·litzar, el 26 de maig de 1915, en el projecte de la Mancomunitat de Catalunya, que tenia com a objectiu la instal·lació d’un sistema de biblioteques populars. El projecte, concebut per Eugeni d’Ors, es va convertir en la base de l’actual Sistema de Lectura Pública de Catalunya i va esdevenir una de les fites més importants iniciades per la Mancomunitat i el seu primer president, Enric Prat de la Riba. De fet, però, la mort de Prat de Riba el 1917 va fer que fos el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, qui el dugués a bon port.

La iniciativa, amb tot, va venir precedida de polèmica, ja que, com s’ha vist, algunes opinions eren partidàries de formar primer una gran biblioteca científica moderna vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans, mentre que altres defensaven la creació de biblioteques populars per a les classes obreres. La discussió va tenir lloc a la premsa i va ser encapçalada per Eugeni d’Ors –partidari de la primera opció– i Luis de Zulueta, defensor de les biblioteques de barri.[12] Per sort, però, els dos projectes no eren en cap cas incompatibles; només es qüestionava què calia fer primer i com encaixar-los. La qüestió es va resoldre amb encert i racionalitat, de manera que el 1914 es va obrir al públic la Biblioteca de Catalunya a partir de la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, que havia començat a funcionar el 1907. El 1915 es va crear l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat per tal de formar bibliotecàries professionals, i el mateix any es va presentar el projecte de biblioteques populars per a les quals la Biblioteca de Catalunya va fer les funcions de capçalera i suport tècnic.

El projecte aprovat per la Mancomunitat no deixa lloc a dubte pel que fa a la seva intenció, i així, la missió de les biblioteques populars a Catalunya queda perfectament descrita: “la difusió de la cultura, que ha d’ésser l’ideal d’una obra de Biblioteca Popular, és reclamada per un sentiment de justícia social: el de donar mitjans de coneixement a aquells que per la fatalitat de la seva situació es troben apartats d’una fruïció fàcil dels mateixos”.[13] La biblioteca popular s’adreçava a la població obrera que sabia llegir però que no tenia un accés fàcil als llibres, i també a les persones de professions liberals que es trobaven allunyades de les gran ciutats i que, per tant, necessitaven allò que avui en diríem “literatura científica”. Aquí es proposava l’encaix amb la Biblioteca de Catalunya: la biblioteca popular mitjançant la seva sala de lectura i el préstec facilitaria obres de divulgació, mentre que les obres científiques o especialitzades arribarien a través del servei de préstec interbibliotecari de la Biblioteca de Catalunya.

Al mateix temps, el projecte de la Mancomunitat, que seguia el model anglosaxó d’aquell moment, dignificava els espais de lectura i en professionalitzava la gestió. No era vàlid qualsevol local o edifici per instal·lar-hi una biblioteca; calia que fossin espais adequats i concebuts per a aquest ús, i només el personal que es formés a l’Escola de Bibliotecàries podia fer-se càrrec de la direcció de la biblioteca. En el manteniment de la biblioteca també hi havia de col·laborar l’ajuntament corresponent, que, a més, facilitaria el terreny per construir l’equipament. Es preveia l’accés lliure als prestatges, una novetat que va permetre apropar la lectura a l’usuari, de manera que fos ell mateix qui triés i remenés, i també s’establia un sistema de préstec de documents.

Val la pena assenyalar la importància que el projecte de la Mancomunitat va donar a la lectura dels infants, i, per tant, a la formació de nous lectors, de manera que, a les bases que havien de regir la creació de biblioteques populars, s’hi indicava expressament la conveniència de disposar d’un espai específic per als lectors infantils. Tal com indica Colomer, la lectura a l’escola s’ensenyava bàsicament a partir de cartillas. Va ser a partir de les biblioteques anglosaxones que es va introduir la idea del gust o plaer per la lectura, més enllà del seu vessant instrumental.[14] Aquesta visió va calar també en els nous aires pedagògics que es respiraven a Catalunya i va crear tot un moviment que va influenciar el que avui anomenem “la cadena de valor del llibre” i que actualment encara és viu.

Un total de vuit biblioteques van ser inaugurades durant l’existència de la Mancomunitat de Catalunya, dissolta pel dictador Primo de Rivera el 1925. A partir de llavors, les biblioteques existents es van transferir a les diputacions provincials i es va estroncar la idea d’una xarxa de biblioteques públiques d’àmbit nacional sota la direcció tècnica de la Biblioteca de Catalunya. Amb el restabliment de la Generalitat durant la Segona República es va tornar a treballar en la mateixa idea, i, de nou, la victòria d’un altre dictador, Francisco Franco, ho va impedir.

És el moment de fer una nota al marge i esmentar l’existència de les altres biblioteques populars, les anomenades “biblioteques de les caixes de pensions”, ja que, si bé no formaven part de l’estructura institucional oficial, van arribar a tenir molta importància en nombre, i, d’alguna manera, van assumir funcions substitutòries fins entrats els anys noranta. Són, de nou, l’exemple de com es va activar la societat en els moments en els quals les institucions no tenien capacitat per estar a l’altura o no hi podien ser. Així, el 1923, la Caixa de Pensions va inaugurar a Santa Coloma de Farners la primera biblioteca d’una llarga llista que les diferents caixes van anar creant per tot el país. No és casualitat que Francesc Moragas, fundador de la Caixa de Pensions, fos també conseller adjunt de la Mancomunitat de Catalunya.[15]

La Generalitat republicana va reprendre el camí començat per la Mancomunitat. Les vuit biblioteques populars existents el 1925 s’havien ampliat fins a catorze durant la dictadura de Primo de Rivera. La Generalitat, a través del Consell de Cultura, va crear les bases legals per a l’estructuració del que avui anomenem Sistema Bibliotecari de Catalunya: la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional, biblioteques universitàries, biblioteques escolars, biblioteques a tots els municipis caps de partit i a poblacions de més de 5.000 habitants.[16]

Es va constituir un servei general de biblioteques per gestionar les competències de la Generalitat i les vint-i-dues biblioteques de la xarxa;[17] entre altres fites, es va plantejar la formació d’un catàleg general de les col·leccions disponibles a Catalunya. El primer pla republicà preveia un total de quaranta-cinc biblioteques per tot Catalunya, deu de les quals a la ciutat de Barcelona. Amb l’arribada del cop d’estat del general Franco i l’inici del conflicte bèl·lic, la Generalitat, des del Servei de Biblioteques, va vetllar també per la protecció del patrimoni bibliogràfic i va portar la lectura fins a la primera línia de batalla mitjançant el Servei de Biblioteques al Front en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

La ILC es va crear per Decret del Consell de la Generalitat el dia 13 de setembre de 1937 amb la missió de fomentar i vetllar per la continuïtat, la millora i l’expansió de la literatura catalana i d’actuar d’òrgan assessor del Departament de Cultura en les qüestions d’ordre literari. Igualment, es va convertir en una plataforma paradigmàtica de l’actuació professional i civil, d’afirmació de la vida literària en català, amb voluntat d’eficàcia i de prestigi nacionals en el terreny de la cultura i va ser un dels organismes culturals més puixants del període 1936-1939 en el camp literari.

La ILC era també el resultat del procés d’articulació col·lectiva que havia presidit l’actuació dels escriptors catalans lleials a la República i a la Generalitat durant el primer any de guerra. Responia, també, a una necessitat d’afirmació de la vida cultural catalana, imprescindible tant en el context de la defensa dels valors garantits per la República com en la Barcelona de la segona meitat de 1937.

L’origen de la ILC el trobem en l’Agrupació d’Escriptors Catalans (AEC), fundada el 1936 i dirigida per un nucli format per Francesc Trabal, Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Lluís Montanyà, Mercè Rodoreda i Xavier Benguerel, entre altres autors, i que va tenir l’habilitat de convertir una entitat d’inspiració sindical en un organisme amb atribucions més àmplies i en una plataforma d’actuació professional i civil. Va ser aquest grup de fundadors de l’AEC el que va fer de frontissa entre les diverses forces en joc: entre les institucions culturals vinculades a la Generalitat (Departament de Cultura, Comissariat de Propaganda) i els diferents sectors ideològics; i va ser, també, el primer a configurar els termes del compromís de la intel·lectualitat catalana amb el moment històric, i a articular-los molt aviat entorn de l’eix de la supervivència cultural amenaçada.

Un eix que va desplegar-se durant tot el període en una direcció doble: la de prosseguir i consolidar les estructures culturals tan costosament aconseguides de la Renaixença ençà, i la d’acordar, paral·lelament, l’activitat “civil” dels escriptors a les necessitats del moment històric. Entre final de 1936 i començament de 1937, les iniciatives preses a l’estiu pel grup dirigent de l’AEC i els acords institucionals que en van derivar van començar a desplegar-se. En primer lloc, la Generalitat va incrementar la seva intervenció en el règim editorial, proposant un organisme per enquadrar els escriptors que introduïa una representació de la Conselleria de Cultura.

El traspàs de competències, encomanades d’antuvi a l’AEC, a una comissió d’espectre més ampli responia a un criteri que atenia a la representació, políticament necessària, del màxim organisme oficial de cultura i de les dues centrals sindicals, la UGT i la CNT. En segon lloc, les trameses de llibres als fronts i als hospitals de sang van ser, també, el mes de febrer, organitzades en el Servei de Biblioteques del Front (decret de 17 de febrer de 1937). Va ser una manera d’oficialitzar una de les primeres comeses de l’AEC i de dotar-la del suport de la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars i de l’assessorament del mateix Jordi Rubió i Balaguer. Les funcions de l’AEC en aquest primer context, i sobretot la política cultural propugnada pel seu nucli dirigent, depassaven les competències estrictament sindicals, però, a més, aquestes es van incorporar en part a un organisme constituït el gener de 1937, la Comissió de les Lletres Catalanes, que, seguint el model adoptat en la composició política del govern català, integrava escriptors pertanyents a tots dos sindicats.

En el repàs històric, cal dir que la direcció de les Biblioteques del Front va ser assumida per la secció de relacions interiors de la Institució. La suma de dues voluntats –l’organitzativa i la d’afirmació– va fer convergir projectes de grup i propostes institucionals en una plataforma que va esdevenir paradigmàtica de l’actuació cultural durant el darrer any de la guerra. Un any, el 1938, en què, en conjunt, la cultura catalana, més que expressar uns canvis profunds, va adquirir un caràcter de refundació en unes altres circumstàncies.

Després de la desfeta republicana, quan la major part dels seus membres van passar a l’exili, la ILC va deixar de funcionar i, ben aviat, la Fundació Ramon Llull, creada a l’exili el març de 1939, en va assumir les funcions. Pel que fa a les biblioteques populars, les autoritats franquistes van desmuntar tota l’estructura de lectura pública que s’havia pogut crear en clau nacional catalana i es van traspassar les biblioteques creades fins llavors a les diputacions provincials. Igualment, la Biblioteca de Catalunya va quedar reduïda a Biblioteca Central i va ser transferida a la Diputació de Barcelona juntament amb l’Escola de Bibliotecàries i dotze biblioteques populars. Venien anys de censura i de repressió; Jordi Rubió i Balaguer, l’impulsor de la biblioteconomia catalana, va ser desposseït de tots els càrrecs. Només la silenciosa però activa resistència de moltes bibliotecàries va mantenir a l’infern de les biblioteques les lectures prohibides pel règim. Durant aquells anys poca cosa més es podia fer, la lectura pública no era cap prioritat per a una dictadura. Tot i això, la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, a finals de 1975, estava integrada per vuitanta biblioteques i dos bibliobusos als quals cal sumar les biblioteques que les diferents caixes d’estalvis havien anat creant per tot el territori.

Calia esperar la reinstauració dels ajuntaments democràtics i de la Generalitat per tornar a reprendre el camí iniciat el 1915 pel que fa a la planificació i el desenvolupament de la lectura pública.

 

[1]   VILANOVA, Mercedes; MORENO JULIÀ, Xavier. Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981. [Madrid]: Ministerio de Educación y Ciencia: Comisión Española de Cooperación con la Unesco, 1992 (Premios Nacionales de Investigación e Innovación Educativas del CIDE; 72), p. 141.

 [2]   Ibíd., p. 55.

 [3]   GALÍ, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900-1936. Llibre XI: biblioteques populars i moviment literari. Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 1978-1986, p. 9.

 [4]   Ibíd., p. 9.

 [5]   COMAS I GÜELL, Montserrat. Lectura i biblioteques populars a Catalunya (1793-1914). Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001 (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 84),
p. 13-14.

 [6]   Ibíd., p. 41.

 [7]   Ibíd., p. 177-196.

 [8]   ESTIVILL RIUS, Assumpció. L’Escola de Bibliotecàries: 1915-1939. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992 (Quaderns de treball. Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació); 12, p. 41.

 [9]   GALÍ, Alexandre. Op. cit., p. 10.

 [10]  BALANZÓ, Concepció de. Les Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya, 1935 (Quaderns de treball ; 3), p. 12.

 [11]  ORS, Eugeni d’. “Llibres!...”. La Veu de Catalunya, 14 de juny de 1910. Citat a BALANZÓ. Op. cit., p. 14.

 [12]  BALANZÓ. Op. cit., p. 16.

 [13]  MAÑÀ, Teresa. Les Biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya: (1915-1925). Lleida: Pagès, 2007 (Materials per a la biblioteca pública; 5), p. 291.

 [14]  COLOMER, Teresa. La formació del lector literari. Barcelona: Barcanova, 1998 (Barcanova educació. Sèrie major; 10), p. 23.

 [15]  GIL TORT, Rosa Maria. “Els inicis de l’obra cultural de la Caixa: bibliotecàries, polítics, intel·lectuals i banquers al servei de la cultura i del progrés”. Revista de Girona, 298 (2016), p. 49.

 [16]  ESTIVILL RIUS. Op. cit., p. 280.

 [17]  ESTIVILL RIUS, Assumpció. ”Les biblioteques populars de Barcelona com a espais de socialització durant el segon franquisme, 1957-1975“. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, 30 (juny 2013).

 

A partir de la restauració de la Generalitat de Catalunya i després dels primers traspassos en matèria de cultura, es va començar a treballar de nou per la creació dels instruments bàsics de qualsevol sistema cultural. Pel que fa al foment de la lectura, el Departament de Cultura hi va treballar, bàsicament, a través de l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, el Servei del Llibre i el Servei de Biblioteques. El 1981, per exemple, es va aprovar per unanimitat la Llei de biblioteques[1] per tal de començar a ordenar de nou el sistema bibliotecari de Catalunya, es va recuperar la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca nacional i es van reprendre les tasques de planificació i desenvolupament del Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Albert Manent, secretari del Departament de Cultura de 1980 a 1988, va deixar constància del traspàs a la Generalitat d’un centenar de biblioteques “sovint mig somortes o amb escassa dotació de diners o de personal”.[2] Oriol Bohigas, arquitecte d’algunes de les primeres biblioteques construïdes en aquesta nova etapa recorda que, per al primer conseller de Cultura, Max Cahner, calia “prioritzar la construcció de biblioteques en molts pobles i ciutats de Catalunya com l’instrument més important per a la popularització de la cultura i per a l’enfortiment d’un sentit nacional”.[3] Hi afegeix que “les biblioteques Cahner marcaren un canvi i foren, segurament, la llavor de les operacions posteriors, les que han arribat més tard, quan els ajuntaments han pogut pressionar i planificar segons uns programes més precisos...”.[4]

A partir de les memòries del Departament de Cultura[5] hom pot constatar que, inicialment, les accions estaven destinades a articular de nou el sistema bibliotecari i promoure el sector editorial i la llengua del país: millora de les biblioteques, suport a l’edició per poder garantir la disponibilitat de llibres, revistes i diaris en català, etc. La promoció de la lectura anava lligada a la promoció del llibre i de les biblioteques. A partir d’aquesta línia inicial de treball es van organitzar diverses exposicions, algunes itinerants, per donar a conèixer la producció editorial en català.

Es va crear la figura del suport genèric a la producció editorial en català (actualment Sistema d’Adquisició Bibliotecària o SAB), i els premis a l’edició i il·lustració, i es van donar ajuts per a les diferents fires del sector (Saló del Còmic, Saló del Llibre Infantil i Juvenil, etc.). També mereixen ser esmentades les accions encaminades a promoure la internacionalització del Dia Mundial del Llibre (23 d’abril) i la col·laboració amb els sectors professionals per tal de participar en fires internacionals (Bolonya, Frankfurt, etc.). En el camp bibliotecari es va treballar per l’establiment i l’aprovació posterior del Mapa de la Lectura Pública de Catalunya i el Programa de construcció i millora de biblioteques (PUOSC-PEB), a banda de l’organització d’activitats relacionades amb el llibre i temes afins.

La Memòria de 1982 recollia la necessitat del foment de l’hàbit de la lectura i situava en el 54 % la proporció de població que no llegia mai –o gairebé mai– un llibre. En aquesta línia, el 1983 es va inaugurar la I Setmana del Llibre en Català. El 1986, el Departament de Cultura i la Secretaria de Presidència van endegar el que podríem considerar la primera campanya publicitària per fomentar els hàbits de lectura, amb el lema: “Alimenta el teu cervell”. Aquesta campanya es va difondre per televisió, premsa i altres canals. A partir de 1993, es va iniciar la inserció d’anuncis publicitaris de promoció del llibre a premsa i televisió.

Gràcies a l’impuls de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN Català, el 12 de novembre de 1987, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de creació de la “refundada” Institució de les Lletres Catalanes com a entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura. La Llei 20/1987, de creació de l’Entitat Autònoma Institució de les Lletres Catalanes, diu a l’article segon que té per objecte promoure la presència pública de la literatura, treballar per tal de garantir el prestigi social dels escriptors catalans i exercir d’agent col·lectiu de les lletres catalanes davant la societat. Als efectes d’aquesta llei, s’entén per lletres catalanes el conjunt de la producció literària en llengua catalana en qualsevol gènere i difosa per qualsevol mitjà. I per a la seva missió, la ILC ha de vetllar pel compliment dels objectius següents:

  1. a) Promoure la literatura i fomentar la lectura en general.
  2. b) Protegir i difondre el patrimoni literari català.
  3. c) Impulsar el reconeixement social de les lletres catalanes i donar la màxima projecció pública als escriptors catalans.
  4. d) Donar suport als escriptors en llengua catalana i a les associacions del sector.

 

[1]   El Govern espanyol va presentar i guanyar un recurs d’inconstitucionalitat contra aquesta primera llei atès que es demanava que els bibliotecaris tinguessin el títol expedit per l’Escola de Biblioteconomia.

[2]   MANENT, Albert. Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988). Barcelona: Acontravent, 2010 (Abans d’ara; 10), p. 117.

[3]   Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Barcelona: Fundació Ramon Trias Fargas / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007 (Biblioteca Serra d’Or; 371), p. 24.

[4]   Ibíd., p. 25.

[5]   Totes les memòries del Departament de Cultura estan disponibles al seu web.

 

El 2005, i fruit d’una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Cultura va participar en l’Any del Llibre i la Lectura. Aquesta celebració va tenir com a objectiu destacar la importància del sector editorial i promoure al mateix temps un seguit d’activitats per tot Catalunya a fi de fomentar l’hàbit de la lectura.

L’any 2008 es va elaborar el primer Pla de foment de la lectura[1] articulat com a tal i liderat pel conseller Joan Manuel Tresserras, des del Departament de Cultura i –aleshores– Mitjans de Comunicació. Aquest pla 2008-2011 intitulat “Llegir ens fa + grans” tenia entre els seus objectius l’increment de l’índex de lectors en qualsevol suport. A més de fomentar la lectura de llibres, s’incidia especialment a promoure la lectura de premsa i publicacions periòdiques, explorant d’aquesta manera les sinergies que es poden establir entre el món de la cultura i el dels mitjans de comunicació.

El Pla va ser coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes amb la Subdirecció General de Biblioteques i la Secretaria de Mitjans de Comunicació i va rebre la col·laboració de l’Oficina del Pla de Foment de la Lectura. D’aquest pla es poden destacar les iniciatives de creació d’un fòrum de llibres i lectura en línia, el “Què llegeixes? Connecta’t als llibres!” de la Institució de les Lletres Catalanes; el programa “Tasta’m”, que consistia en l’edició d’un opuscle amb fragments d’obres disponibles al mercat, i el programa de subscripcions gratuïtes de diaris i revistes per als joves que acabaven de complir divuit anys. Des de la Subdirecció General de Biblioteques també es va dotar d’una línia d’ajuts els municipis amb la intenció de donar suport al desenvolupament de plans locals de foment de la lectura.

Posteriorment, el Pla nacional de lectura 2012-2016: 100 % lectors, liderat pel conseller Ferran Mascarell (Cultura) i la consellera Irene Rigau (Ensenyament), que va donar seguiment al Pla de l’impuls de la lectura des del Departament d’Ensenyament, va prendre el relleu de l’anterior amb la intenció de prestigiar la lectura i donar protagonisme als sectors professionals (autors, editors, llibreters, bibliotecaris, etc.) mitjançant tres eixos principals: l’autor, l’obra i el lector, adoptant una visió integral necessària, resultat de plantejar projectes associats a les diferents tipologies d’actors i fases de la cadena de valor. Aquest pla es va dividir, doncs, en diferents plans sectorials directament relacionats amb el món de l’edició i es va fixar com a objectiu arribar a un índex de lectura del 68 % –la mitjana europea.

La feina feta durant les darreres dècades, amb el desenvolupament i la consolidació de la xarxa de biblioteques del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, de la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Català de les Empreses Culturals, permetia el disseny de diverses polítiques d’ajudes, tant als creadors com a la indústria editorial (producció, promoció i difusió), que va donar suport a les principals fires i programacions literàries dins del territori nacional i va vetllar per la internacionalització dels catàlegs editorials i d’autors.

El Pla nacional de lectura naixia amb l’objectiu de vertebrar els esforços dels diferents sectors i àmbits de la societat catalana i orientar-los cap a l’augment dels hàbits lectors de la ciutadania, i així incrementar l’accés al coneixement i millorar el capital cultural i humà del país. El Pla pretenia prestigiar socialment la lectura, millorar els índexs de lectura dels catalans per tal d’apropar-los a la mitjana europea, i, d’aquesta manera, fer-ne una manifestació d’excel·lència en la cultura catalana. Paral·lelament, el Pla pretenia auxiliar el sector de la indústria del llibre, que s’havia vist afectat per dos grans fenòmens: la generalització de les tecnologies digitals, que havia impactat sobre tots els graons de la cadena de producció del llibre, i la crisi econòmica, que havia incidit en la reestructuració del teixit empresarial. Com s’ha vist, ambdós fenòmens han provocat canvis importants en els hàbits de lectura dels ciutadans.

Els set plans d’acció, coordinats per la Institució de les Lletres Catalanes, incidien en tres grans eixos (seguint l’esquema de la comunicació de Jakobson): l’autoria i la prescripció, l’obra i els lectors. Alguns dels projectes concebuts en el si del Pla i agrupats en set línies d’acció van ser els següents: Autoriactiva “Qui és qui”, Mediactiva “Què llegeixes?”, Xarxactiva (presència a les xarxes socials), Lecturactiva (ajuts per a la difusió del llibre i la promoció de la lectura com la de CLIJCAT), Ediactiva (ajuts i convenis per a editorials), Llibreriactiva “Liberdrac” i Bibliotecactiva “Projecte 10x10”.

El Pla va ser concebut partint de les diverses iniciatives que ja s’estaven duent a terme des de diverses unitats del Departament de Cultura i es va establir una coordinació entre elles, articulant de manera lògica i coherent tot un conjunt d’accions que resultaven reeixides i que contribuïen al foment de la lectura. Malauradament, el context global de crisi econòmica va provocar que algunes de les mesures impulsades des del Pla no poguessin assolir els objectius marcats, però les experiències realitzades van ajudar a la seva reorientació i millora, fet que va repercutir en els plantejaments presents i futurs del Departament de Cultura, “un departament que ha de fer de l’hàbit de la lectura la clau d’accés a l’expressió cultural i a l’exercici de la ciutadania”, segons declaracions de l’actual conseller de Cultura, Santi Vila.[2]

 

[1]   “El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació engega el Pla de foment de la lectura” [Nota de premsa del Departament de Cultura, 17 d’abril de 2008].

 [2]   “Crearem la Direcció General del Llibre, Biblioteques i Foment de la Lectura, perquè la lectura és la porta d’accés a la resta d’activitats culturals” [Nota de premsa, 24 de març de 2017].

 

Per tancar el capítol d’antecedents, tot seguit s’exposa un resum de les principals actuacions que s’han portat a terme els darrers anys, en matèria de polítiques per al foment de la lectura i el sector del llibre des de diferents unitats del Departament de Cultura.

  • Institució de les Lletres Catalanes (ILC)

Des del 2013 s’ha fet un esforç important d’adaptació al segle XXI en plantejament, funcionament i difusió (vegeu el portal de les Lletres Catalanes: lletrescatalanes.cat que és la finestra de tota l’activitat de la ILC al territori i que funciona com a vaixell insígnia d’un pla de visibilitat de la riquesa patrimonial de la nostra literatura) mantenint la fidelitat a les línies històriques que fan de la ILC i dels seus òrgans de govern (Junta i Consell Assessor) una representació sectorial de l’àmbit de les lletres productora de valor i facilitadora d’accions clau.

     Servir el passat, des del present, amb vocació de futur

L’inici del període més recent de la ILC es caracteritza per l’excepcionalitat econòmica del moment, amb un pressupost extraordinàriament reduït, i també amb una reducció important de recursos humans, però amb el repte de transformar l’organització i adaptar-la a les necessitats de la societat de la informació i la comunicació sense perdre la seva essència històrica.

Aquest doble objectiu de mirar endavant i alhora salvaguardar la identitat de la institució s’ha aconseguit, d’una banda, actuant amb iniciativa pròpia per estimular el gust per la lectura mitjançant tot un conjunt de programes que enriqueixen la cultura lectora del país i que estan adreçats a públics de diferents edats, i treballant pel prestigi i la visibilitat dels escriptors amb una presència activa en la societat; i, de l’altra, reaccionant en termes de saber gestionar i acompanyar les demandes del sector.

Com a programes de foment de la lectura esmentem l’ampliació fins a 23.200 lectors del fòrum en línia “Què llegeixes?”, amb els seus tres àmbits d’actuació que s’estructura en moltes accions, com les “Lectures compartides”, les “Preguntes del dia”, el “Llibre de la quinzena”, les “Llistes” o la seva interacció en fires i en altres activitats, com, per exemple, la Setmana del Llibre en Català, les rutes literàries o els concursos. Com a novetat, des de 2013, hi ha “La casa del mes” a partir de la qual el lector pot conèixer de prop un altre espai cultural al territori. També disposa de dos programes: “Lletres a les aules”, que fa visible la literatura catalana dins del sistema educatiu amb la presència d’escriptors a les escoles del nostre país (més de 250 autors han assistit a sessions a escoles al llarg de l’any 2016 amb 450 sessions en un total de 250 poblacions de l’àmbit lingüístic català: 39 comarques catalanes, més la Catalunya Nord, la Franja, Andorra i el País Valencià); i “Lletres en viu”, el programa que acosta els autors de la literatura catalana als seus lectors afavorint la difusió i el coneixement de la seva obra en el marc de la xarxa de biblioteques i en entitats culturals del país, perquè té lloc als clubs de lectura (aquest 2016 ha permès que 70 autors participessin en 150 clubs de lectura de més de 130 poblacions de 39 comarques catalanes).

A més, disposem de les “Lletres 2.0” (7.700 seguidors a Facebook i prop de 16.600 a Twitter, on s’ha desplegat una activitat de difusió 2.0 de la nostra literatura amb la creació de més 20 comptes de Twitter d’escriptors, commemoracions i efemèrides) i del “Calaix de lletres”, que engloba mesures de cohesió social com “Lletres i salut” (organitzat amb el Departament de Salut i emmarcat en el PINSAP), “Lletres a les presons” (organitzat conjuntament amb els Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia, per fer tallers de lectura i concursos de poesia i relats breus per a persones privades de llibertat) i “Lletres i dones” (amb l’Institut Català de les Dones). També s’ofereixen propostes de lleure cultural amb la lectura i la literatura com a motor: “Lletres i copes/Biblioteques amb DO”, “Lletres i gastronomia”, “Lletres i paisatge. Poesia als parcs” (amb la Diputació de Barcelona, per fer recitals poètics a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació a fi de fer visibles els autors catalans i dinamitzar aquests espais públics), “Lletres al camp” (per portar l’onze titular de la literatura catalana al Camp Nou mitjançant els premis més prestigiosos de tots els gèneres i l’enriquiment de la biblioteca de la Masia del Barça; enguany, per exemple s’ha fet amb autors de LIJ en ocasió de la Fira de Bolonya, on Catalunya ha estat el país convidat), “Lletres al Parlament” (amb lectura de textos per commemorar l’efemèride d’una obra o d’un escriptor per celebrar la Diada de Sant Jordi, on els lectors són càrrecs institucionals i representants de la societat civil), “Lletres al TNC” (fruit de la comunió amb el Teatre Nacional de Catalunya per programar clàssics de la literatura catalana, o, entre altres accions, publicar autors de referència), “Lletres a l’ASM” (per aliar la literatura amb noves dimensions artístiques i expositives com la música o el món digital), “Lletres a la Filmoteca” (amb el cicle “Per amor a les arts” de la Filmoteca), entre altres programes.

Pel que fa al prestigi i la visibilitat dels nostres autors, convé recordar que el “Qui és qui” de les lletres catalanes continua en creixement permanent i que a final de 2016 permetia ja la consulta de més de 2.500 autors, quasi 30.000 obres –més de 24.000 llibres originals escrits en llengua catalana–, prop de 1.500 obres dramàtiques, quasi 800 guions, més de 2.000 obres escrites en altres llengües, 100 il·lustradors, 1.700 editorials i 300 llibreries. Així mateix, el programa conjunt “De capçalera” que impulsen la ILC, el Servei de Biblioteques i l’Institut Català de les Dones, continua posant noms d’escriptors en el mapa cultural de casa nostra. D’altra banda, els programes “El meu clàssic” i els “Dilluns de poesia” constitueixen ocasions d’homenatge als autors i a la lectura, amb emissió en temps real i publicació de llibrets d’antologies d’obra i poètiques personals que contribueixen a la creació de prestigi i una difusió territorial màxima de les lletres catalanes. “Lletres als FGC” té l’objectiu de fer visible autors de parla catalana en espais lligats a la mobilitat dels catalans en l’àmbit dels Ferrocarrils de la Generalitat, amb el bateig de trens amb fragments de citacions d’escriptors patrimonials, activitats amb autors o sèries de postals de literatura i l’àmbit de la locomoció, com s’ha fet aquest Sant Jordi 2017.

També són novetat d’enguany els programes: “Lletres i arts”, que posa en valor la capacitat dels escriptors de ser lectors culturals, en aquest cas, d’obres artístiques de Ramon Casas, amb motiu de l’Any Casas o l’Any Bertrana –aprofitant el doble vessant literari i artístic de Prudenci Bertrana–; o “Lletres joves” i “Lletres grans”, que fomenten la lectura en segments de població mitjançant jornades, tallers, conferències i trobades i que són molt ben acollits arreu del territori per pares, mestres i els mateixos protagonistes, els joves lectors.

La Institució de les Lletres Catalanes afavoreix, doncs, el contacte entre agents culturals i creadors literaris en benefici final del lector. A més de disposar de les subvencions i els ajuts d’iniciatives diverses per fer ressonar la veu dels escriptors i el potencial de la literatura des de la creació a la traducció, passant per la recerca, la creació digital, les activitats de promoció i difusió i l’edició d’obres d’especial interès cultural. Al capdavall, l’element que ha caracteritzat la ILC des de la seva creació ha estat “el seu caràcter de plataforma intermèdia entre la ciutadania, els agents culturals, les instàncies acadèmiques i polítiques de Catalunya”. Per això, com a instrument de l’Administració, “ha de projectar la societat literària sense intermediaris cap al conjunt de la societat catalana” (Campillo & Real: 2007).

  • Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)

Des de l’Àrea del Llibre de l’ICEC s’ha donat suport a les empreses editorials i a les llibreries, així com a les entitats que treballen de manera directa en la promoció i la difusió del llibre i la lectura. Tot això, amb l’objectiu d’enfortir la indústria del llibre a Catalunya, promoure l’existència d’un ampli catàleg editorial de qualitat en llengua catalana i occitana a disposició de la ciutadania, i, per sobre de tot, afavorir l’augment dels índexs de lectura.

Les principals eines que té l’ICEC per donar suport al sector del llibre a Catalunya són les subvencions: a l’edició en llengua catalana i occitana, les línies d’aportacions reintegrables per a l’edició de plans i projectes editorials, les subvencions a projectes d’internacionalització de les empreses editorials, les subvencions per a la modernització de llibreries i les subvencions a entitats i esdeveniments considerats estratègics per al sector (Setmana del Llibre en Català, Saló Internacional del Còmic de Barcelona, Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, o el Saló LIBER, quan se celebra a Barcelona). Així mateix, l’ICEC desplega estands institucionals en les principals fires del llibre del món com Frankfurt, Bolonya o Guadalajara (Mèxic), per donar acollida a les empreses editorials.

  • Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni

Les biblioteques públiques de Catalunya han estat, des de sempre, un referent clau en el foment de la lectura del país. En la darrera dècada, els ciutadans han pogut percebre, a més, una obertura de mires acompanyada d’un ampli ventall en programació cultural. El repte d’aquests darrers cinc anys del Departament de Cultura ha passat per consolidar l’estratègia cultural i de nous públics d’abast nacional. També s’ha avançat en les polítiques d’obertura dins el sector del llibre i s’ha impulsat una visió innovadora del que passa a les biblioteques. Les xarxes socials han estat unes bones aliades per evidenciar la proximitat d’aquests equipaments amb els seus ciutadans. El fet que, repetidament, aquest servei encapçali els primers llocs de les enquestes de satisfacció de ciutats i municipis n’és una bona mostra. Els objectius aconseguits són mèrit del conjunt d’administracions que gestionen i donen suport a les biblioteques i, especialment, dels bibliotecaris que saben traçar les complicitats necessàries amb la ciutadania, teixint un fil molt valuós. L’ambició de les biblioteques, però, va més enllà: no es conformen que la meitat de la població les utilitzi, i estudien constantment estratègies per ampliar el seu públic.

     Públics BIB: les biblioteques i els nous públics

El projecte “Públics BIB” ha tingut la voluntat d’apropar els grans equipaments culturals als usuaris de les biblioteques públiques. Un dels referents és el projecte “Llegir el teatre”: portat a terme amb la col·laboració del TNC i Arola Editors, promou la lectura de textos teatrals, incrementa significativament els fons sobre dramatúrgia de les biblioteques públiques i crea espectadors amb més formació teatral. Arran d’aquesta bona combinació dels clubs de lectura amb valor afegit i el concepte de lectura + arts, neix també “LiceuBIB” o iniciatives com “Balla’m un llibre”, cicles de cinema amb referent bibliotecari a la Filmoteca de Catalunya, visites bibliotecàries a Fira Tàrrega, “Un MNAC a la carta”, etc.

     Nous reptes amb el sector del llibre

Una altra tendència que s’ha refermat en aquests darrers cinc anys ha estat la d’estrènyer els vincles i la visibilitat de les biblioteques amb el sector del llibre del país, portant a terme iniciatives amb editorials, llibreries i autors: el “Projecte 10x10” estableix una comunicació directa entre les editorials i els professionals de biblioteques, i el programa de compres directes de bibliotecaris a fires del llibre també ha estat un incentiu per fomentar aquest contacte entre els bibliotecaris i el món editorial. Amb les llibreries, la iniciativa de fer tàndems entre biblioteques i llibreries per valorar nous sistemes de compra directa o la iniciativa de la “Carta als reis” conjunta han estat ben rebudes per ambdós col·lectius.

La complicitat amb els escriptors és clau per al bon funcionament d’una xarxa de biblioteques públiques, i per això s’han impulsat diverses iniciatives, orquestrades per la Institució de les Lletres Catalanes, com ara el programa “Lletres en viu” o “Escriptors de capçalera”. En aquest punt de trobada amb el sector del llibre també cal esmentar el tret de sortida d’“eBiblio Catalunya”, el servei de préstec digital; i en l’àmbit infantil i juvenil, el “Biblioestiu”, propostes d’animació lectora per al període estival dividides per franges d’edat.

     Posant l’accent en la col·laboració i la innovació

Mentre s’avança en la resolució d’importants temes tècnics com la unificació dels catàlegs de lectura pública i la conseqüent base de dades única d’usuaris, s’han iniciat tres iniciatives “de baix cost” que, pel seu alt grau d’innovació i transversalitat, han destacat tant en el panorama nacional com internacional. Una és “Bibliowikis: quan les Biblioteques van coincidir amb la Viquipèdia”. Cada biblioteca tria el seu nivell de col·laboració en el projecte, que pot ser des d’editar directament la Viquipèdia fins a organitzar un petit taller de formació en edició wiki, entre moltes altres opcions. La segona és el projecte “Labo: Laboratori d’Aprenentatge de Biblioteques Obertes”, amb la idea d’incentivar el treball conjunt entre les biblioteques públiques i les universitàries. Els fruits d’aquest projecte no han tardat a aparèixer. Cal destacar el projecte “Codeclub”, cursos d’iniciació a la programació informàtica adreçats a nens i nenes, i l’app “Bib@prop”, que geolocalitza la biblioteca o sala d’estudi més propera. La tercera d’aquestes iniciatives que convé destacar és “Biblioteques amb DO”, un projecte que el 2017 ha arribat a la cinquena edició amb gran èxit i que enllaça la cultura vitivinícola amb la literatura i la vida a les biblioteques, oferint una programació cultural molt variada i dirigida a tots els públics.

     2015: L’any de les biblioteques i la seva herència

L’any 2014 es commemorava el centenari de la Mancomunitat i la Biblioteca de Catalunya realitzava un seguit d’actes per explicar la seva obertura al públic l’any 1914. Un any després, el Govern de la Generalitat donava el tret de sortida a l’Any de les Biblioteques, posant el focus en les biblioteques públiques. Van ser moltes les activitats organitzades el 2015, d’entre les quals se’n pot destacar una que es va continuar desenvolupant fins l’any 2017: la campanya participativa “100 anys de biblioteques: i ara què?” (#100iaraquè), un document i un cicle de xerrades que invitaven al debat respecte al futur de les biblioteques del nostre país.

     Major reconeixement professional dels bibliotecaris

L’any 2012 es recuperava una iniciativa promoguda pels ideòlegs de la xarxa de biblioteques de la Mancomunitat: la trobada anual de bibliotecàries, actualment anomenada “Trobada de responsables de biblioteques”. L’objectiu era cohesionar, inspirar i poder oferir novetats referents a les polítiques bibliotecàries de cada moment. El lloc escollit per a les trobades també era important: la Biblioteca de Catalunya, capçalera durant molts anys de la xarxa de biblioteques públiques. Durant aquest dia s’aprofita també per compartir els resultats de dues iniciatives encaminades a fer visibles les bones pràctiques de les biblioteques catalanes: l’any 2012 s’instituïa el Premi Teresa Rovira a la innovació bibliotecària, en què les biblioteques participen presentant vídeos que captin una pràctica innovadora que tingui un component de cohesió social. Dos anys més tard, s’hi sumava el Premi l’Abanderat (en un primer moment anomenat Premi 3000) amb la voluntat d’ajudar econòmicament els professionals que tinguin un bon projecte de viatge a l’estranger per conèixer bones pràctiques. De caire més col·lectiu, els anys 2016 i 2017, el Servei de Biblioteques va organitzar dos viatges professionals per a bibliotecaris: París i Bolonya, convidada especial a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil. Més de quaranta bibliotecaris responien a cada una de les crides.

Aquestes propostes tenen l’objectiu de posar en relleu la tasca de molts bibliotecaris del país, veritables activistes culturals dels seus territoris. Les biblioteques, peça estratègica de l’entramat cultural, afronten reptes interessants de futur com els nous usos i costums culturals o els suports digitals. Continuar donant respostes a la ciutadania i mantenir la sintonia amb les problemàtiques socials seran aspectes clau en el seu protagonisme del futur.

  • Direcció General de Política Lingüística

     Llegiu i parleu

El darrer trimestre del 2013, el Departament de Cultura va estrenar “Llegiu i parleu”, un programa per reforçar l’aprenentatge i l’ús del català entre els adults. Amb aquest programa, la Direcció General de Política Lingüística contribueix a l’augment de la competència comunicativa i al desenvolupament de l’hàbit lector de la ciutadania.

Impulsat per la Direcció General de Política Lingüística i amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística, el programa inclou accions per practicar la llengua catalana a través de la lectura, adreçades als aprenents adults i a la població en general.

Llegiu i parleu” neix amb els objectius següents: fer créixer el nombre de persones adultes que saben parlar català, fomentar la pràctica lectora, donar a conèixer els autors catalans entre els aprenents dels cursos de català presencials i virtuals, motivar la conversa i l’ús de la llengua a partir del plaer de llegir, i donar suport a projectes que fomentin la competència lectora i a projectes que incrementin l’oferta de llibres en català.

El programa s’ha desenvolupat en diferents projectes. Les xifres de participació de l’any 2016 són les següents: clubs de lectura (1.354 activitats i 21.831 participants); el “Parla.cat llegeix” (més de 230.000 inscrits); “T’agradarà llegir en català” (9.000 revistes en català, 50 capçaleres, 300 bars i cafeteries, 98 poblacions); “Llegir per parlar, llegir per aprendre” (edició de 64 quaderns); “Parlem tu i jo” (edició de revistes amb històries i contes inèdits de 7 autors catalans: Josep M. Espinàs, Sònia Moll, Joaquim Carbó, Vicenç Villatoro, Ramon Solsona, Xevi Sala Puig i Rafael Vallbona); “Lectura fàcil” (7 publicacions); “Anem al TNC amb Mercè Rodoreda” (400 alumnes de nivell intermedi del CPNL assisteixen al Teatre Nacional de Catalunya a veure La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda).

Finalment, s’ha obert una línia d’ajuts a projectes per al foment de la llengua catalana: a la traducció al català, a projectes d’entitats per al foment de la lectura i a projectes tecnològics per al foment de la lectura.

Venim de lluny

Gabriel Casas. Dia del llibre. Barcelona, 1932. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Gabriel Casas i Galobardes.