.CATÀLEG. capítol 5
Els Consells de Guerra
Josep Cruanyes i Tor
Advocat i historiador
Tot el pes de la repressió política del franquisme de la guerra i en els anys de la immediata postguerra es va fer recaure en la jurisdicció militar, tal com es va establir en el ban de guerra de 28 de juliol de 1936. Això no era nou, ja que durant el règim monàrquic de la restauració, el govern de la monarquia havia fet el mateix amb la Llei de Jurisdiccions de 1906. El ban estenia la declaració de l’estat de guerra a tot el territori de l’Estat dominat pels franquistes i als territoris que s’anessin ocupant. Determinava que se sotmetrien a la jurisdicció militar en Procediment Sumaríssim tots els delictes de caràcter militar previstos al codi de justícia militar. Aquest procediment extraordinari només era previst per als casos de delictes flagrants, que eren castigats amb la pena de mort. El ban es va ampliar a més a d’altres delictes i es va assimilar al delicte de rebel·lió, relacionat amb actuacions de caràcter polític o vinculades a l’ordre públic i compreses al codi penal, a banda d’altres actuacions de tota mena relacionades amb el manteniment de l’ordre públic. A la pràctica suposava deixar qualsevol acte punible en mans de la justícia militar. He pogut comprovar que es jutjaren delictes comuns com ara el d’atracament, on no constava en el sumari que tingués cap mena de connotació política o d’ordre públic, i se’ls va aplicar aquest procediment extraordinari amb condemna de mort que no era prevista en el Codi Penal vigent.Per decret de l’1 de novembre de 1936, quan Franco ja havia accedit a la Jefatura de los Sublevados, es va establir que en les ciutats ocupades es creaven Consells de guerra permanents que jutjarien amb un procediment sumaríssim encara més abreujat i que seria conegut com a Sumaríssim d’urgència. En ell se suprimien les diligències d’elevació a plenari en les que intervenia l’auditor, en les quals el fiscal feia la qualificació, es designava defensor, i es convocava una compareixença amb assistència de l’acusat i el defensor. En aquesta es proposaven i practicaven proves, després de la qual la defensa qualificava. Després de la compareixença, el jutge feia un resum de les actuacions i càrrecs passant-ho al tribunal que establia directament la data del judici. En ser suprimits aquests tràmits bàsics en la instrucció dels fets en què es basava el processament, el jutge limitava la instrucció a les declaracions de testimonis i a les aportacions d’informes de la policia, ajuntaments i caps del Movimiento; feia un resum dels càrrecs i ho elevava directament al tribunal, tot assenyalant la data del judici. En aquell interval es donava vista al fiscal i al defensor que es designava, que no feien qualificació escrita. Es feia el judici en el qual difícilment es podien practicar més proves i es dictava seguidament la sentència. Un cop dictada, es passava a l’Auditor i des-prés era declarada ferma per part de l’autoritat militar de l’exèrcit d’ocupació.
Aquest procediment reduïa al mínim les ja migrades garanties de defensa establertes per al procediment sumaríssim, cosa que suposava que el defensor, designat entre els oficials de l’exèrcit, no tenia accés al sumari fins poques hores abans de ser celebrada la vista, sense que tingués temps ni d’entrevistar-se amb el seu defensat. Els testimonis de persones sotmeses a consells de guerra manifestaven que ni tan sols havien pogut parlar amb el seu defensor, que el veien en entrar a la sala del judici. Per tant, poc podia fer en la seva defensa, ja que ni tan sols podia contrastar la versió donada pels fets en el sumari amb la de l’acusat, i menys proposar-se cridar testimonis o practicar qualsevol altra mena de prova en defensa.
A les irregularitats d’aquest procediment d’urgència s’hi sumaven l’acumulació de causes sense cap mena de lligam entre elles, que eren sotmeses a un mateix judici. Era comú en els primers anys de la postguerra, quan es van fer el major nombre de consells de guerra, que en un mateix acte de judici es jutgessin de deu a vint persones, en un judici que no durava més enllà d’una hora. Aquesta acumulació de causes que no tenien res a veure entre elles vulnerava el propi codi de justícia militar vigent, ja que només es podien acumular les relacionades amb delictes connexos i contra persones que haguessin participat en un mateix fet delictiu com a autors, inductors o encobridors. En aquests judicis, un mateix defensor assumia la defensa de tots els processats i, per tant, les poques hores que anaven des del seu nomenament fins al judici no tenia temps material per a preparar la defensa d’un acusat ni plantejar-se la prova que volia practicar en descàrrec. Menys encara podia atendre sis, deu o fins a vint acusats que se li encomanaven. A això hi hem d’afegir el fet que els defensors no solien tenir coneixements del Dret, ja que no calia que fossin oficials advocats. En els procediments sumaris i sumaríssims no es podia designar un advocat particular sinó que ho havia de ser un oficial militar. Per això en la majoria dels casos veiem en les actes dels judicis que la defensa es limitava a demanar la clemència del tribunal.
Un cop fet el judici, la sentència era dictada i passada al Capità General, que després de l’informe de l’auditor l’aprovava i la passava al cap d’Estat, per tal que fos commutada o confirmada amb l’”enterado”. Tal com va establir l’ordre de 25 de gener de 1940, les penes de mort de condemnats per rebel·lió, o d’auxili a la rebel·lió, de persones amb responsabilitat política significativa no eren comunicades al Cap de l’Estat i eren executades després de la confirmació de l’Auditor i del Capità General. Aquest fet es va donar en els casos dels processos de Lluís Companys, del qual es va dictar sentència el 14 d’octubre de 1940, i de Joan Peiró, el 21 de juliol de 1942.
En els Consells de guerra sumaríssims ordinaris o d’urgència es van jutjar milers de persones en base a vagues denúncies que contenien simples insinuacions, que no es basaven en cap mena de prova concloent sinó en uns informes dels caps del Movimiento, de l’ajuntament, de la policia i d’algun testimoni que no passaven de meres conjectures. En molts casos, en el judici no s’arribava a practicar cap mena de prova, cosa essencial en un procediment penal. Les sentències es feien, en la majoria dels casos, seguint una plantilla model que no fonamentava les condemnes en cap mena de prova concreta. Un judici on la defensa no pot actuar, i la majoria de les vegades no està preparada per a fer-ho, i una sentència feta la majoria de les vegades seguint una plantilla, semblen calcades i no es fonamenten sobre cap mena de prova concloent.
En ser ocupada Catalunya i, en concret, Barcelona, el dia 26 de gener de 1939, va entrar el dia següent a la ciutat la columna “de Orden y Policía”, encapçalada pel General Álvarez Arenas, amb les diverses forces que actuarien com a policia i l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’ocupació. Aquest va situar el seu centre d’operacions al Palau Robert, situat a la cruïlla del passeig de Gràcia i de l’avinguda de la Diagonal. Aquesta autoritat va disposar la creació de jutjats militars en els diversos partits judicials de tot el territori, i deu a la ciutat de Barcelona, repartits pels deu districtes en què la dividiren la les forces ocupants.
L’auditoria de guerra de l’exèrcit d’ocupació de Catalunya s’havia establert primer a Lleida, en ser ocupada la ciutat l’abril de 1938, tot i que no començà a actuar fins al mes de maig. En aquell període transitori sovintejaren els afusellaments sense cap mena de judici previ. Després de la darrera ofensiva contra Catalunya del desembre de 1938 i un cop ocupada Barcelona, l’Auditoria de l’Exèrcit d’Ocupació de Catalunya es va establir al Palau de Justícia d’aquesta ciutat, on es van disposar els consells de guerra permanents. No tots els judicis es feren allí, sinó que se’n feren a les altres capitals de província, que tenien lloc a les sales de l’Audiència Provincial i també, amb caràcter excepcional, a diverses poblacions del país. L’Auditoria es mantindria allí fins el dia 1 de novembre del 1940. Durant aquell període, l’Audiència Territorial i la resta de tribunals ordinaris es van traslladar a l’edifici del Parlament.
Per tal de poder posar més mitjans a l’Auditoria de Catalunya, el 8 de novembre de 1939 es va crear una Auditoria a Girona que abastava els partits judicials de Barcelona fora de la mateixa ciutat, el Barcelonès nord, el Baix Llobregat, Igualada, Garraf i Penedès. Per altra banda, també hi hagué la de Tarragona, amb competència sobre el territori de Lleida.
La guerra es va acabar l’1 d’abril de 1939 i l’estat extraordinari d’ocupació de Catalunya va ser aixecat pel general Álvarez Arenas el 10 de juny d’aquell mateix any, tot i que se seguiria aplicant la situació excepcional del ban del 28 de juliol de 1936, que va declarar l’estat de guerra i que suposava mantenir els processos sumaríssims per delictes no només militars, sinó en general, tot allò que consideraven que atemptava contra l’ordre públic. El Consell Suprem de Justícia militar va dictaminar validar, en sentència de juliol de 1941 i de 31 d’octubre del mateix any, que es podia seguir aplicant després del dia 1 d’abril de 1939, sempre que els fets sotmesos a la jurisdicció militar tinguessin un mòbil polític. Això supo-sava seguir sotmetent a la jurisdicció militar totes les situacions previstes en aquell ban.
Per la Llei de 12 de juliol de 1940, quan van consi-derar que s’havia dut a terme el processament del gruix dels milers de detinguts, es van suprimir els sumaríssims d’urgència, però se seguiren fent els judicis pel procediment sumaríssim ordinari previst al codi de justícia militar, tot i que es mantingué l’ordre de no demanar l’”enterado” en cas de determinats processats destacats.
Davant d’aquesta situació, el Col·legi d’Advocats de Barcelona es va adreçar al Capità General per a demanar que els advocats poguessin actuar en els consells de guerra; la resposta va ser negativa, i digueren que només podien actuar en “delitos comunes o especiales no sumarísimos en cuanto a la forma y el procedimiento y no derivados de la pasada rebelión”. Això confirmava la situació d’excepcionalitat que seguiria en els consells de guerra.
Tot aquest estat de coses ens fa veure com el franquisme, contravenint tots els principis establerts a les normes penals i al propi codi de justícia militar vigents, en aquell moment de fer la sublevació, va fer a mida un procediment aparentment judicial que permetia resoldre amb rapidesa i sense cap mena de mínima garantia, el processament de milers de persones per motius polítics. Era més que un acte jurisdiccional de justícia, era un sistema per dur a terme un acte de venjança d’Estat i imposar el terror i una persecució massiva dels seus enemics.
No va ser fins al 1943 quan es va redactar de nou la tipificació del delicte de rebel·lió referint-se a les autoritats vigents del franquisme: “el Jefe del Estado, su Gobierno o instituciones fundamentales de la Nación”. Fins al 1940 s’havia referit a les autoritats de la República, i des d’aquella data s’havia retornat a la referència de les autoritats monàrquiques. Això suposava que en tots els jutjats, als quals s’havia imputat delicte de rebel·lió o auxili de la rebel·lió, es va vulnerar el principi de legalitat, atès que se’ls va imputar un delicte que no havien comès sinó els de l’alçament que els jutjaven.
La llei del 29 de març de 1941, que va reformar el codi penal en relació a delictes contra la seguretat de l’Estat, associació i propaganda il·legal, va seguir encomanant-los als tribunals militars en consells de guerra sumaríssims. Això es va confirmar amb la Llei de 2 de març de 1943 de modificació del delicte de rebel·lió militar, que es va mantenir en modificacions legislatives posteriors fins que el 1964, amb la creació del Tribunal d’Ordre Públic, els delictes d’associació, reunió, manifestació i propaganda es van passar a aquest tribunal polític penal, i els de lluita armada seguiren adscrits als consells de guerra sumaríssims fins el darrer procés del franquisme, poc abans de la mort del dictador, celebrat contra militants d’ETA i del FRAP, del que es van dictar cinc condemnes de mort que es van executar el 27 de setembre del 1975. Una d’aquestes, la de Juan Paredes Manot, “el Txiqui”, va ser a Catalunya, a Cerdanyola del Vallès.
(Família Dorca, cedida per l’AFRF)
(Tribunal Militar Territorial III)
el 6 de gener de 1944 (Família Alabau, cedida per l’AFRF)
